Voleu lluir-vos i no tenir que improvisar a l’últim moment? Doncs, com a premi per estar llegint ara mateix Recomana, i encara que sigui fent una mica de trampa per tal que podeu jugar amb avantatge i portar els deures fets de casa, cal que sabeu que tot just traspassar les portes del Maldà amb ganes de gaudir del nou espectacle de The Feliuettes, se us convidarà de manera opcional a deixar per escrit la vostra definició sobre què dimonis és per a vosaltres això de l’amor. Acte seguit, haureu de dipositar la vostra definició no pas a una urna d’aquestes que et trobes cada cop que vas a votar, sinó a una d’aquelles altres urnes funeràries que acostumen a omplir-se amb les cendres d’algun difunt. I com ja haureu deduït a partir del títol, en aquest cas el difunt ( o en el millor dels casos, el sentiment que sembla anar camí de ser-ho) no és altre que l’amor. Quelcom que té molt descol·locades les tres muses en què s’han transformat per a l’ocasió les tres sempre ben eixerides integrants de The Feliuettes. Que en la seva aparença humana, responen al nom de Laia Alsina, Maria Cirici i Laura Pau. I que, i per quarta vegada des que es van presentar en societat oferint-li un disbauxat homenatge a la Núria a la qual li reten també homenatge amb el seu nom artístic, tornen a donar bones mostres del seu gran sentit de l’humor, i de les bones condicions de les seves cordes vocals. Aquest cop, ho fan sota la direcció d’Eu Manzanares. I acompanyades al piano per un Modesto Lai que li dona forma amb les seves tecles a un grapat de cançons creades per Gerard Sesé, Ariadna Cabiró i Arnau Tordera.
Però tornem al gran protagonista de tot plegat; tornem a aquest amor que pot agafar les més diverses aparences, i que ara mateix es troba en constant estat de revisió, per tal de separar el gra de la palla . I, si us plau, no li doneu a aquesta última paraula connotacions especialment eròtiques, tot i que, ben mirat, també l’autoamor hi pugui tenir cabuda entre les múltiples variants d’un poliamor al qual l’espectacle li té reservat alhora la seva bona quota de protagonisme. En qualsevol cas, i des de la reivindicació feminista que The Feliuettes reivindica també com a seva i que ja va deixar ben palesa al seu anterior “Akelarre”, ara més que mai s’imposa separar el gra veritablement amorós sigui de l’espècie que sigui, de la palla que es disfressa d’amor però que en realitat no busca altra cosa que la tòxica submissió (això, , per posar com a exemple un dels seus efectes teòricament indesitjats , tot i que – i ara, que ningú s’escandalitzi- també por haver-hi qui sigui precisament aquest efecte el que estigui desitjant) . De la mateixa manera, s’imposa separar el petó apassionat que frissa per sortir de la boca i anar a parar a la boca desitjada, del petó imposat per les circumstàncies , i heretat de vells però encara massa vigents codis de conducta altament masclistes. I sí, ho heu endevinat: també el petó futbolístic que ha marcat aquest estiu, hi fa aquí una fugaç aparició. Tal i com diuen les mateixes Feliuettes , el seu espectacle vol ser “una reflexió sobre l’amor en el sentit més ampli de la paraula” en la qual hi tinguin cabuda tant la seva vesant més romàntica, com aquella altra més líquida ; tant aquell que potència la sororitat, com aquell altre que es presenta com a “opi de les dones”. I tot plegat, mentre , i sense deixar mai de banda l’humor , l’espectacle vol alhora convidar a preguntar-se com és possible que en plena era de la informació, sovint es continuï fracassant tan estrepitosament a l’hora de poder triar l’amor veritablement saludable, i descartar aquell altre que no ho és gens ni mica.
El cas és que, per tal d’intentar oferir una panoràmica general de totes les cares que pot adoptar l’amor i de totes les falses màscares amb les quals es pot presentar per tal de fer-nos caure un cop més en el parany, The Feliuettes s’apunten aquest cop a una fórmula fragmentada a la qual T de Teatre li va saber treure molt de profit en altres temps; en aquest cas el referent és tan obvi, que gairebé en té també quelcom de tribut amorós a la trajectòria de les noies T. Però , i donat que les comparacions segueixen sent inevitables per molt odioses que ens puguin semblar, els resultats feliuettians resten aquest cop força lluny del millors esquetxos oferts per les seves referents. Els desnivellats fragments donen lloc a unes quantes escenes en les quals la diversió es presenta prou ben mesurada. Però també a d’altres en les quals es tira mà de l’obvietat, la broma resulta massa planera per molt reivindicativa que vulgui semblar, i fins hi tot es cau en la temptació d’oferir tocs d’aquella mena d’humor fàcil que , segons qui ens el presentés, tindríem tendència a descartar. La efectivitat interpretativa de la companyia aconsegueix gairebé tota l’estona la rialla còmplice del públic. Però diria que , desbordades per tant d’amor com el que intenten abastar, a The Feliuettes l’espectacle se’ls hi escapa una mica de les mans , sense saber com donar-li una estructura més definida, i sense encertar del tot a l’hora de separar el gra (l’humor desmiitficador amb tocs gamberros que sap com donar agudes queixalades) de la palla ( l’humor massa previsible i per estones un xic desorientat).
