Es pot creure en l’amor avui en dia?
Les muses de l’amor estan tristes. No, les muses estan desesperades. Tampoc. Les muses estan… cansades, fartes. Perquè l’amor ha mort. I no és culpa seva. O potser sí? És que ja no saben inspirar, en aquests nous temps? No, no. Són els humans, que ho compliquen tot. Sempre els humans, que no acaben d’aclarir-se en res, de les seves existències. I encara menys, en un assumpte tan complex i profund com és l’amor. Són uns éssers patèticament entranyables, terriblement complicats. Com ser muses de l’amor, avui en dia, si no hi ha Déu (mai millor dit!) que sigui capaç de definir què carai és, això de l’amor? Les muses estan… Les muses estan fins al cony, escolti’m. Potser és millor riure que plorar, i cantar i fer gresca, abans d’abandonar.
En el seu quart espectacle, The Feliuettes, convertides en unes desconcertades, fastiguejades, cansades, deprimides, desesperades i enfadades Muses de l´amor, es pregunten: “ ¿l´amor a mort?”. Ho faré perquè m´estimis..Amor a mort, es la seva resposta a la pregunta de les Muses. Divertit, estimulant, decebedor, indignant, controvertit, irrespectuós, crític, punyent, àcid, tendre i contradictori, com l´amor mateix, un sentiment tan difícil de definir i explicar.
L´amor de parella, el normatiu i els altres; l´amor a la família, a les amistats; l´amor pels fills. L´amor per un mateix (una mica la mare dels ous), l´amor romàntic, l´amor interessat, l´amor desinteressat, l´amor tòxic, l´amor malaltís, l´autoestima (ai, l´amor per un mateix!)......el poliamor.
¿L´amor mou el món?. La resposta científica es que no, “el món es mou per rotació i translació”. Però l´amor es una força que empeny i es fruit de vida. Però els humans, sers patèticament entranyables i insuportablement maldestres (capaços d´ensopegar una i altre vegada i altre amb la mateixa pedra), son capaços de fer de l´amor tot el contrari del que significa o embolicar la troca fins a no saber sortir-se’n.
La Laia Alsina i Riera, la Maria Cirici i la Laura Pau, amb la complicitat aquesta vegada de l´Eu Manzanares a la direcció, s´han embolicat a posar en solfa i ordenar i a l´hora desordenar això que en diem Amor.
Amb el seu humor sarcàstic, punyent, àcid, transgressor i des d´una òptica feminista, però crítica també amb les dones, The Feliuettes, de blanc, negres i verd, filen un continuat de situacions i reflexions, amanit de cançons.
El resultat es una mica irregular, però la seva absoluta solvència interpretativa i el veure-les evolucionar per l´escenari, amb aquestes veus tan ben ajustades es tot un regal per l´espectador. Cal dir que el llistó temàtic se l´han posat molt alt...reflexionar i qüestionar quelcom tan eteri i indefinible com l´Amor.
Ni poetes, ni profetes, ni escriptors, ni compositors, ni cantants han aconseguit acabar de definir el tema.
Amb elles...
Modesto Lai les acompanya a l´escenari i com a pianista. La directora Eu Manzanares es actriu, dramaturga i directora. Entre d´altres ha estrenat com a autora les obres Lo nuestro (Sala Flyhard), Frank (Teatre Lliure), i Dopaland (Sala Fénix).
Els textos dels diversos sketches son de Xavi Morató, Mireia Giró, Adriana Segurado, Eu Manzanares, Laura Pau i Laia Alsina i Riera. Les musiques son de Gerard Sesé, Ariadna Cabiró i Arnau Tordera.
The Feliuettes
Va néixer el 2015, amb l´espectacle The Feliuettes, homenatge còmic amb cançons de la Núria Feliu. Va seguir amb Cobi, Curro i Naranjito (2017) i Akelarre (2018). Han creat un estil amb un humor i unes postes en escena, combinant text i cançons molt personal. Brillants cantants i actrius, amb una notable polivalència i vis còmica, elles son la Laia Alsina i Riera, la Maria Cirici i la Laura Pau. En els mesos de maternitat de Maria Cirici (per cert atenció al sketch on ella protagonitza l´amor maternal, va ser Ana Herebia qui la va substituir.
Text, ferranbaile@gmail.com
