«Just do it», «La llei de l’atracció», «Ho tenim a tocar», «Tot anirà bé». I és que darrere de frases motivadores tenyides de rosa pastís i tallers de coaching s’amaga una cosa més perversa: la por a obrir la porta al dolor per acceptar que aquest no és, com diria Càndid de Voltaire, «el millor dels mons possibles».
El Lluís Oliver sap que ha fet un bon càsting. Els ulls li brillen, té l’energia i l’empenta i compleix el perfil del paper de Càndid en aquesta adaptació de la novel·la de Voltaire. Què pot sortir malament? Càndid o l’optimisme és un espectacle de creació volgudament irreverent, al voltant de la fatiga mil·lennial, el fals optimisme i la perversió del món de l’entreteniment.
Des de quan s’ha convertit la felicitat en una imposició?
Voltaire va escriure una novel·la que feia escarni dels optimistes per naturalesa. Allò del "tot anirà bé" o "el millor dels móns possibles" ressonava durant i després de la pandèmia: Era la taula de flotació enfront la por del contagi i mort d'algun familiar o conegut. Miquel Mas Fiol ha rescatat la paròdia de Voltaire i l'ha encarnat en un actor que es presenta a un càsting. Ben bé com en el cas de Les penes del jove Werther. Si aquell espectacle estava protagonitzat per una bèstia escènica com Mel Salvatierra, ara és Lluís Oliver el que es brinda a posar perruques, o jaquetes cridaneres per transformar-se en un coach que fa receptes sobre la felicitat i la predisposició a ser un dels privilegiats d'estar satisfet amb el seu destí.
Mas Fiol que també té una presència física (el personatge s'hi encara, s'hi rebel·la) manté un joc a partir de la pantalla (amb mems i filtres naïfs) i d'una certa provocació del públic. Ara, els fa ballar un Follow the leader de revetlla desfassada, com si fos una sessió d'aeròbic, per estreta que sigui la platea de l'Atrium. Tot és possible. somriu i obvia que els braços estirats toparan amb els espectadors veïns dels costats. Emmirallar-se al món ideal permet obviar els abusos diaris de classe, de societat que viu en una certa opulència i alhora amb una inestabilitat econòmica fruit de la voracitat capitalista dels més poderosos. Voltaire atacava l'optimisme filosòfic de Leibniz. Aquest deia que, si Déu havia creat el món, aquest per força havia de ser el millor possible. Mas Fiol rebat la tesi que els poderosos del Club Bildelberg acabaran salvant la humanitat per seguir regnant des de l'anonimat. Sense la capacitat crítica de l'individu ens aboquem a un metavers fatídic (com el que dibuixa aquests dies, a La Gleva, L'última nit de l'home gos).
Càndid és un personatge voluble, vulnerable que mai es nega a res i que, a força de fer-lo repetir les rèpliques amb diferents intencions va encabritant-se i rebel·lant-se. L'egoisme d'un acaba trepitjant la voluntat de l'altre. En el món de iupi s'hi poden convocar des dels processistes de l'1-O més hiperventilats als cavallers de VOX en una escena cavalcant cap a l'infinit. Europa i els seus privilegis semblen ser el destí de tots plegats, tot i que, en realutat, estiguin descrivint universos antagònics (l'1-O la independència; VOX la unitat d'Espanya amb la destrucció de les autonomies, si fa falta i enrocant-se en els sentiments més patriòtics davant d'una Europa lila i estovada). Els unicorns, si existeixen, han de patir de transtorn de personalitat. És l'única manera d'abanderar processos rivals sense que esclati el cap, sense que se't desprengui la crinera d'arcoiris de cop. El cinisme és aclaparador i acaba sent ridícul.