El món és bipolar. Sempre n’hi ha una de freda i una de calenta; hi ha el ying i el yang; fem la puta i la ramoneta; etc. Vivim en un permanent estat d’esquizofrènia, on la felicitat és un subterfugi per amagar les nostres misèries més profundes i la tristesa pot acabar sent la nostra zona de confort per no afrontar les batalles quotidianes. Tanmateix, tot sempre és molt més complicat. Però parlar d’aquest bipolarisme com un constructe social provocat pel capitalisme i fer-ho des d’un escenari amb una mirada postdramàtica, deconstructiva i amb una intencionalitat còmica, tampoc és gens fàcil. Si un servidor va aplaudir amb les orelles el Werther que Miquel Mas Fillol va presentar fa unes setmanes al Tantarantana, ara repeteixo les alabances amb el Càndid (o l’optimisme) de Voltaire que estan reposant a l’Àtrium.
L’autor va presentar fa un any aquest monòleg a La Badabadoc i ara, amb encert, l’Àtrium l’ha recuperat just després del hype que ha suposat la jove Werther/ Mel Salvatierra. De fet, entre dues obres hi ha una certa continuïtat tant en temàtica, com en l’enfocament i en els personatges. A Werther, l’actriu es trobava ja seleccionada per assajar l’obra de Goethe i el conflicte estava amb la relació amb el dramaturg i en com havia de treure la tristesa per ser més autèntica. En aquesta obra es feia referència al Lluís Oliver, actor de l’anterior muntatge. I es clar, l’anterior muntatge era aquest Càndid, el revers positivista de l’heroi romàntic. Però en aquest, l’Oliver es troba en un altre moment: ha de superar el càsting i ser seleccionat.
Pensant-ho bé, hi ha molta ironia en la tria d’aquets dos moments i del punt vital. És a dir, que un actor sigui seleccionat per una obra i comenci assajos, a priori hauria de ser una situació feliç. En canvi, passar un càsting és més aviat un procés angoixant, incert que pot derivar en la tristesa. Mas Fillol però va a la contra per afinar més la ironia. És més divertit veure l’esforç d’un personatge, lluitant amb ingenuïtat contra els elements que segurament l’enfonsaran. Aquest jove actor farà equilibris entre el convenciment de les seves possibilitats i la fúria de veure com el procés de selecció (llegeixis com a sistema social capitalista) sembla expulsar-lo un altre cop.
La posada en escena és la clau. Un llenç blanc, un micro i pocs elements. I amb això l’actor es dirigeix al públic amb sorna, dient que està aquí per fer un càsting sobre el personatge de Voltaire en un muntatge postdramàtic d’un autor que és un hípster que es creu molt revolucionari. El conflicte de l’actor amb l’autor i l’obra es torna a posar al centre, però en aquest cas la relació no serà tan tensa. De fet, la batalla de l’actor serà més contra les expectatives. Tot i que s’intentarà autoconvèncer i, seguint el fil de Càndid (deixeble de Leibniz), dirà que tot anirà tot lo bé que pugui anar i que aquell és el millor dels mons possibles. Un missatge optimista o més aviat de resignació?
La postmodernitat de l’obra està en com l’autor teixeix una dramatúrgia que a partir de la crítica de l’ofici de l’actor i director llença una sèrie de dards sobre certs mals del capitalisme. Escenes com la xerrada TED sobre un cocaïnòman de discurs buit, o sobre el feliç ball del Follow the leader que acaba amb una exaltació nazi i continua amb un quadre èpic de Santiago Abascal a cavall s’alternen amb el relat personal de la vida d’aquest actor que sobreviu fent de menjador d’escoles i de professor de teatre de marrecs de 5 anys. És divertit veure com Mas Fillol va d’una banda a l’altre a través de la composició d’un personatge inestable que tracta de bloquejar els seus pensaments negatius. Però la ràbia va guanyant posicions. El xoc entre la realitat i els seus somnis és cada cop més violent. Talment com el protagonista de Voltaire, despertarà de la falsa felicitat en la que ha decidit viure, però l’actor no es conformarà i en la pantomima final s’enfrentarà al mateix autor.
El monòleg interpretat pel mallorquí Lluís Oliver (no confondre amb el menorquí Lluís Febrer, aka el segon actor d’AKA) transmet alegria. Hi ha una exigència en interpretar un personatge tan passat de voltes en el qual rara vegada no està en un estat sobrepassat. Oliver sua el personatge com Salvatierra feia a Werther i connecta amb el públic arrencant més d’un esclafit de riure sobretot en les escenes on escup més ràbia.
Ara sols ens queda esperar la tercera part d’aquesta trilogia, veure on ubicarà el futur actor o actriu i quin clàssic adaptarà per fotre unes quantes cosses al capitalisme. Celebrem que Mas Fillol tingui aquesta mirada política i que la faci dialogar amb gran clàssics del teatre i la filosofia. I l’animo a anar més enllà i que afini més la provocació des de la comèdia que incomodi al públic. I sobretot que l’ús de l’audiovisual no acabi sent un abús.
