Quadre escènic que va de l'aparentment analític (un equip d'investigadors del CSI que reelaboren les raons d'un a revoluciuó sanguinària a un parc d'atraccions del futur) al grotesc (representant els moments de major disbauxa de l'emancipació des humans per sobre de l'organització que els protegeix i vigila alhora). Com en aquell muntatge de Juan Mayorga (La paz perpetua) o aquell centre de creació (que es va transformant en presó en La Fundación de Buero Vallejo). Ramon Micó imagina com el sistema és capaç d'aplacar una revolta per evitar que la Turba es propagui més enllà d'aquell espai experimental en què es posava a prova l'emancipació del primer humà clonat i educat pel sistema.
L'entrada, amb una notable contenció i en un espai en què hi ha reproduït el plànol del campus (puntualment pren forma tridimensional amb construccions de maquetes en gris i playmobils tintats de gris), va centrant al públic d'un fet tràgic succeït en un espai d'aparent alliberament. Certament, els parcs d'atraccions comminen els artistes a veure-hi escenes de por (Ven a Fraguel rock) o de buidor i bullying laboral (Dopaland). També s'encén una metxa incendiària a L'últim dia de l'home gos. Les jaquetes grises de l'uniforme es van desmanegant i emergeix en aquesta societat tant controlada d'emocions, una follia destructora. Una distopia terrible com aquella que Saramago va descriure a Assaig sobre la ceguesa.
El muntatge té un referent (potser involuntari) que remet a aquesta deshumanització. Lars von Trier en va fer una pel·lícula terrible (Dogville) del que s'han vist diverses versions escèniques a Catalunya, com la de Sílvia Munt, Nina Reglero o recentment, Christiane Jatahy al Temporada Alta: Entre chien et loup. A La Gleva, el públic envolta una mena de passarel·la a partir de tres taules que agafen diferents posicions, en un joc escènic que pot recordar l'Speer de la mateixa sala o bé el Hamlet de l'Atrium. La companyia, sota la direcció de Dobrin Plamenov, desplaça el thriller a un quadre de deliri i excés amb màscares, llums i fums grotesques i un pou que envia la humanitat a l'infern del Greco. De fet, la proposta de La Gleva transita de la precisió i la profilaxi d'Alba o (el jardí de les delícies) cap a un costat brut i dantesc. Ho fan sense arribar als rius de pintura i projecccions dels Insectotròpics (The legend of burning man, Oprheus). El metavers de Perfectia ha patit un error de sistema i ha estat necessari sacrificar-lo. D'arrel. El món segueix rodant ignorant que algú decideix quines són les revolucions assumibles i quines les que cal aplacar al preu que sigui. Infernal conclusió.
