El metavers és un lloc virtual on les persones poden transformar-se en els seus ideals. És la sortida d'emergència a la inconformitat pròpia. Funciona com a escapatòria a un món que no agrada; és l'estratègia per desconvocar les revoltes. Aquest podria ser el punt de partida de Perfectia, un univers que ja ha estat visitat per a altres companyies com Dara Teatre (iMe) o Ladsacum (Aclucalls), o, en certa manera, Núria Guiu a través de l'aleatorietat de TikTok en Cyberexorcisme. Des de la Beatriz, ara, posen un toc participatiu lúdic (però sense arribar a comprometre o incomodar en excés l'audiència) en un espai abstracte, absurd. Els tres personatges es mouen, físicament, en un cubicle del que, aparentment no poden (no els cal) sortir. Un espai que els ofega com a La nostra parcel·la de Lara Díez Quintanilla.
La tecnologia permet viure un món fantàstic on, pràcticament, s'és immortal. És un sistema molt perfeccionat, en què les màquines (o els que les governen sense saber quins són els motius ni les intencions) coarten la llibertat individual. Són com la següent generació de La màquina de parlar de Szpunberg o l'androide d'Alba(o el jardí de les delícies). I és que els personatges virtuals del metavers es mouen per llocs fantasiosos que poden crear ells mateixos. El sexe és segur perquè és sense contacte físic. L'alcohol mai porta al coma etílic; l'amor és de purpurina, sense massa compromís. Sí que hi ha la confrontació en el retorn als espais físics, quan es treuen les ulleres del futur. Però, com si es patís una mena de contaminació per les venes, van perdent sensibilitat i, en certa manera voluntat a revoltar-se. El sistema, aparentment perfecte, manté algunes fissures, alguns errors de sistema que amenacen de col·lapsar-lo. I Perfectia abans de rebre un error 404 generalitzat, opta per expulsar els elements distorsionadors.
La Beatriz fa un pas més en una obra molt més complexa que Disset anys. S'atreveix a entrar al món tecnològic però també al de la participació del públic. Fent que les seves decisions lúdiques acabin comportant beneficis o càstigs als protagonistes. És un joc de preguntes prou ingenu però que delata la perversitat del mecanisme, alhora que atorga una jerarquia, a partir de respostes sense opció a matís, una mena de referèndum de preguntes tancades que provoca un breu debat entre el trio d'espectadors que han de consensuar un vot. L'experiència, com el de Roger Bernat (Domini públic) o el de Conservas, de Simona Levy, (Enlluernats per la democràcia. realitats avançades 2) ensenya quina és la perverstat de les decisions binàries, teòricament objectives. El vers d'aquest món que planteja, ara, La Beatriz és molt més lliure que el de l'univers sense límits de la virtualitat. La Beatriz ensenya les costures del sistema social i virtual i apel·la a superar-les per recuperar espais íntims i d'una humanitat orgànica, de pell i de sentiment.
