iMe

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Isidre Montserrat, Mireia Pàmies, Núria Deulofeu, Bernat Mestre
Escenografia:
Muntsa Codina
Vestuari:
Muntsa Codina
Composició musical:
Bernat Mestre, Josep Sánchez-Rico
Sinopsi:

Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar aquests dies de soledat i estranyes, moltes companyies que han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.  


Podreu accedir a les gravacions clicant la pestanya del video de les fitxes.

Si tens dificultats, clica aquí

A vegades, aixequem el cap del mòbil i veiem la nostra gent amb el cap acotat mirant el seu mòbil.
A vegades, ens sentim més més lluny dels nostres fent un cafè que fent un watsApp.
A vegades, ens preguntem on anirem a parar.

iMe planteja una possibilitat. Una societat on tot ho tenim integrat, on la única comunicació existent és a través de les xaxes, on les emocions no es comparteixen. On la gent no s’ha mirat mai a la cara.

I en aquesta societat futura, els deixem bruscament sense cap eina electrònica, sense res més que la companyia dels cossos que tenen al seu costat.

I a veure què passa.

I si t’agrada, tuiteja-ho.


Crítica: iMe

21/02/2015

Sobre el parany del col·lapse de la comunicació

per Jordi Bordes

Nou treball sobre un futur tecnològic. Si a "El gran despropòsit" la tecnologia havia esclatat amb mil bocins i la humanitat estava amenaçada si no hi havia música en directe allà on hi havia un grup d'humans, a "iME" la conxoroxa es produeix des de dins. El sistema col·lapsa i la humanitat ha de forçar a tornar a comunicar-se de manera normal. Res de Whattsapp, "emoticonos" ni diàlegs que s'arxiven. Tot passa a ser orgànic, oral, emocional. I, desacostumats com estan a relacionar-se, es demanen perdó per mirar-se, o reaccionen llançant esprai paralitzador als ulls com a defensa. El repte dels tres companys de pis (i el convidat de pedra que es refugia del carrer on la violència pren una força desmesurada) és conviure de nou. IME els hi facilitava tot però ells hi robava la llibertat. En realitat, aquesta baixada de tensió del sistema, serà un nou esglaó descendent cap a l'abisme perquè tots saben que és irremeiable tornar a la seva crossa vital.

La peça planteja una situació freda, estranya, que obliga a presentar uns personatges mig màquines, que tenen por al contacte físic i que no saben canalitzar les emocions. La vida segueix, en part, perquè és voluntat d'iME. Tot ha perdut sentit. I , des d'aquest prisma, els personatges són estàtics, esquerps, inexperts. Tot i que hi ha alguna petita evolució en els personatges, seria bo humanitzar-los molt més durant el parèntesi que salta la programació. Perquè així podria generar identificació amb l'espectador. "L'efecte perfecte" de Carla Torres, de fa poques setmanes a la Sala Beckett, també partia d'un perill al carrer perquè, de manera incomprensible tots els adults havien desaparegut de la Terra. Com si estiguessin segrestats. Però les pors, els desigs,  les obsessions dels personatges eren molt terrenals i permetia que el conflicte, al final, es produís en el comportament del protagonista. A "iME" els humans estan tant rebaixats, que no tenen prou força per revoltar-se a un mateix. És vàlid com a plantejament escènic, però li resta massa força per generar una explosió dramàtica. Tot i això, la peça connecta amb els amics de la ciènciaficció i, molt probablement, amb la canalla filla, ja, de la tecnologia.   

Trivial