iMe

informació obra



Intèrprets:
Isidre Montserrat, Mireia Pàmies, Núria Deulofeu, Bernat Mestre
Escenografia:
Muntsa Codina
Vestuari:
Muntsa Codina
Composició musical:
Bernat Mestre, Josep Sánchez-Rico
Sinopsi:

Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar aquests dies de soledat i estranyes, moltes companyies que han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.  


Podreu accedir a les gravacions clicant la pestanya del video de les fitxes.

Si tens dificultats, clica aquí

A vegades, aixequem el cap del mòbil i veiem la nostra gent amb el cap acotat mirant el seu mòbil.
A vegades, ens sentim més més lluny dels nostres fent un cafè que fent un watsApp.
A vegades, ens preguntem on anirem a parar.

iMe planteja una possibilitat. Una societat on tot ho tenim integrat, on la única comunicació existent és a través de les xaxes, on les emocions no es comparteixen. On la gent no s’ha mirat mai a la cara.

I en aquesta societat futura, els deixem bruscament sense cap eina electrònica, sense res més que la companyia dels cossos que tenen al seu costat.

I a veure què passa.

I si t’agrada, tuiteja-ho.


Crítica: iMe

02/03/2015

L’apocalipsi és a la porta, feu RT

per Christian Machío

No per casualitat mentre el públic entra a la sala a punt per veure Ime s’escolta el tema The Moon Song, del film Her, escrit i dirigit per Spike Jonze fa ja més d’un any. Mentre a Hollywood es gestava una història d’amor entre un home i un sistema operatiu, més a prop de casa nostra l’actor Roc Esquius treballava en un text que també planteja, i sobretot qüestiona, el model de relacions que vivim avui dia tota un generació més avesats al contacte amb la pantalla de retina que a la pell d’un company de pis.

A Ime tres són els companys de pis que conviuen plegats en el dia a dia d’un futur proper malgrat no saber ni com es diuen. El joc d’imaginar un demà on la vida on-line és la nostra única realitat, confortable i perversa alhora, no deixa de tenir un punt tremendista. Segurament per això Esquius opta per la comèdia (o per la smartcomedy, com diu el reclam del cartell). El discurs, que hi és, queda sempre amanit amb rèpliques que aixequen ràpidament els riures del públic.

La comèdia arriba al clímax quan davant la caiguda dels servidors els tres companys han d’aprendre, gairebé de zero, a viure en un món offline que ja fa anys va deixar d’existir. Tancar personalitats diferents sota un mateix sostre en situació límit sempre garanteix una bona base a la comèdia que a més compta amb una direcció clara del propi Esquius i uns actors que ja acumulen una certa experiència en el gènere: Mireia Pàmies, Núria Deulofeu, Bernat Mestre i Isidre Montserrat. Tots ells dominen el gag físic, el ritme i saben com treure suc de les rèpliques.

La desorientació dels protagonistes creix quan l’abast mundial de la incidència genera un inici d’apocalipsi i, aquí sí, el missatge irromp per la porta com el blogger, quart en discòrdia, que fuig del carrer buscant refugi entre el caos. Potser és en el tram final quan l’obra pren un caire més narratiu i s’entreté en descriure escenes del que està passant fora, al carrer, quan el que alguns esperem és encara més acció i més comèdia.

La companyia Dara neix tot just amb aquest projecte sota el braç, amb una cuidada producció de mínims i amb la qualitat dels qui confien en allò que fan. I el cert és que tenen motius per confiar-hi. 


Trivial