iMe

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Isidre Montserrat, Mireia Pàmies, Núria Deulofeu, Bernat Mestre
Escenografia:
Muntsa Codina
Vestuari:
Muntsa Codina
Composició musical:
Bernat Mestre, Josep Sánchez-Rico
Sinopsi:

Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar aquests dies de soledat i estranyes, moltes companyies que han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.  


Podreu accedir a les gravacions clicant la pestanya del video de les fitxes.

Si tens dificultats, clica aquí

A vegades, aixequem el cap del mòbil i veiem la nostra gent amb el cap acotat mirant el seu mòbil.
A vegades, ens sentim més més lluny dels nostres fent un cafè que fent un watsApp.
A vegades, ens preguntem on anirem a parar.

iMe planteja una possibilitat. Una societat on tot ho tenim integrat, on la única comunicació existent és a través de les xaxes, on les emocions no es comparteixen. On la gent no s’ha mirat mai a la cara.

I en aquesta societat futura, els deixem bruscament sense cap eina electrònica, sense res més que la companyia dels cossos que tenen al seu costat.

I a veure què passa.

I si t’agrada, tuiteja-ho.


Crítica: iMe

04/02/2015

Un teatre jove que emergeix... i com!

per Josep Maria Viaplana

Vist a l'estrena, a la Mostra Butaka Jove d'Olesa de Montserrat, l'octubre de 2014.

Al principi ens anuncien que aquest espectacle és la ‘Estrena’ que no pot faltar a cap fira, festival o Mostra que es preui. Comença la representació que durarà, finalment, gairebé 90 minuts, i que ens porta quatre joves, 2 actrius i 2 actors, dirigits per un altre jove que em resulta desconegut: Roc Esquius. Comença, doncs, un brillant text futurista, que arrenca recordant a la pel·lícula de Disney/Pixar Wall-e, i més endavant, a Her: Una societat futura, no cal que sigui d’aquí a molts anys, on no existeix el contacte directe entre les persones. Tot s’articula a través d’un sistema operatiu, iMe, que resol totes les necessitats de cada individu, des de la feina, demanar el menjar o comunicar-se i mantenir relacions. Aviat descobrim que els tres protagonistes primers*, dues noies i un noi, són companys de pis, malgrat que no han parlat mai entre ells, i els veiem a la peça principal en tres còmodes butaques -sense k-, com d’Ikea, però sense el com. De cop i volta, el sistema cau i els tres joves es veuen abocats a comunicar-se i, oh Déu, en algun moment, a tocar-se. Un d’ells, el noi, descobreix esparverat que les noies han indagat a través de vés a saber quines xarxes socials qui és i com es diu: ohhhh, tafaneres, això ja és massa intimitat! Però la realitat s’imposa, i han d’aprendre de nou a relacionar-se, perquè no saben si la caiguda del sistema serà puntual o permanent, i a més, una d’elles té molta gana, i ja no pot encarregar el menjar a iMe… *Posteriorment apareix un quart participant, que al principi sembla una amenaça, però que de seguida empatitzarà amb l’altre membre masculí de la colla, alhora que potencia determinades actituds ‘masculines’, que com ells mateixos diuen, emergeixen de forma natural, com un retorn al neandertal més primitiu i primari, quan la supervivència passa pel davant de qualsevol consideració civilitzada. Un regal inesperat, aquesta peça genialment escrita i molt ben dirigida per Roc Esquius, i com no, interpretada de forma competent per Bernat Mestre, Núria Deulofeu, Isidre Montserrat i Mireia Pàmies. Tota ella impregnada d’humor, plena de gags ocurrents d’aquells que no et deixen ni respirar entre un i l’altre, però alhora, i això té molt de valor, plena també de reflexions profundes sobre la naturalesa humana i de les societats de les quals tots formem part. Perquè aquests personatges han d’aprendre de nou a relacionar-se ‘livestream’, com repeteix ocurrentment una de les noies. I així, veiem un germen de societat nova néixer davant dels nostres ulls, i hi identifiquem un munt de contradiccions de la nostra pròpia, alguns tan ben trobats que fan mal, com ara la postura dels que van de més guais per la vida, però que en el fons aprofiten les comoditats de la societat ‘decadent’ que tan avorreixen. Potser sobren uns minuts de l’hora i mitja: probablement un llarg monòleg de presentació del nou noi que apareix pel pis podria reduir-se a la mínima expressió. Però el conjunt no es fa gens llarg. I si el baròmetre és la resposta dels joves espectadors, afortunadament molt més sincera que la dels adults, una bona estona d’aplaudiments entusiasmats d’aquests, ens indica que tenim entre mans un esplèndid exercici d’entreteniment i reflexió alhora, cosa que acostuma a maridar com un bon vi amb un bon menjar, per a profit dels afortunats consumidors.

Us la recomano ferventment, joves i adults.

A mitjan febrer, també estarà programada un cap de setmana a la Nau Ivanow

Trivial