The Legend of Burning Man

Nous formats

informació obra


Il·luminació:
Aleix Ramisa
Autoria:
Insectotròpics , William Shakespeare
Escenografia:
Llorenç Corbella
Intèrprets:
Iex (artista plàstic), Xanu (artista plàstic), Laia Ribas (videoexperimentador), André Cruz Shiraiva (videoexperimentador), Padi Padilla (actriu), Matias Fabbro (actor)
Producció:
Maria Thorson
Direcció:
Declan Donnellan
Sinopsi:

Viatge poètic i oníric, basat en fets reals, on la companyia fa una revisió d'un antic espectacle, "Bouazizi", estrenat el 2013. Explica la història d'un home del qual tothom ha sentit parlar, però de qui ningú en sap el nom. Un mite per a milions de persones, capaç d'incendiar la xarxa i desencadenar al seu pas una onada de revolucions. El videoart, la pintura, el teatre, la música en directe i la performance es fusionen en una producció multimèdia contundent i explosiva que cal veure movent-se per l’escenari 360°, per respondre una gran pregunta del nostre temps: si tots som a la xarxa, qui és l'aranya?

Crítica: The Legend of Burning Man

13/09/2017

Insectotròpics h après a canalitzar el seu excès amb una acció enfocada

per Jordi Bordes

Insectotròpics és una companyia targarina que ha voltat per mig món, molt gràcies a la seves aparicions a FiraTàrrega. El seu llenguatge pluridisciplinar és militant i assembleari. Tothom s'hi implica cegament. És un treball visual que parteix d'un estímul inicial i que les diferents revisions des de cada punt de vista artístic (cada disciplina) aporten les capes que fan la peça amb volum, amb plecs per atrapar l'interès de l'espectador, que ha de ser actiu. En aquesta edició han decidit fer na relectura del seu Bouazizi del 2013. El punt de partida és el mateix: el jove que es crema a la comissaria de policia, fart de les arbitrarietats del Poder i que acabaria generant l'embrió de la Primavera àrab a Tunísia i, posteriorment, a bona part de l'Àfrica Mediterrània. 

La mirada que fan ara sembla molt més madura, enfocada. Se centren molt millor en el que volen explicar, en el que evoquen les imatges. Segueixen barrejant les imatges fetes al moment amb els videos. La complexitat és evident perquè procuren que la visió del cub sigui diferent a cada un dels quatre costats. Fins que, al final, hi ha una acció dramàtica central, tot i que sempre serà vista des de diferents angles, amb el que això pot significar de comprendre el que es veu. L'escena, quatre anys més tard, a més, pren un nou sentit. Perquè veure algú enfonsant-se enmig d'un recipient de cava, avui, evoca a la crisi dels refugiats i el drama del traumàtic viatge de les màfies amb pastera, per exemple. 

Insectotròpics s'ha guanyat l'etiqueta de ser els fills de la Fura dels Baus: saben cuinar la tecnologia amb la plàstica més artesana. I jugant sempre amb un teatre en to de ritual, gens realista, que marca les paradoxes de la societat. (Com pot ser el cas de Compra'm amb el que la companyia va inaugurar Fira Tàrrega el  2017). Insectotròpics no aborda un tema per no deixar-hi una empremta. Estpetica i conceptual. Com a últim exemple, aquella revisió de La caputxeta galàctica.