Quan Prosper Mérimée va donar al món l’any 1845 el mite de Carmen la gitana, va esdevenir immediatament la femme fatale, la dona independent que trenca totes les barreres imposades pels homes, el vers blanc que posa en perill les normes d’una societat burgesa i patriarcal. Carmen, obrera, marginal, seductora, viu i estima com vol, i està abocada a la tragèdia pel seu sentit radical de la llibertat. L’oficial Don José està obsessionat amb ella. Ha confós la promesa d’una nit d’amor amb un jurament d’amor etern. Per ella s’endinsarà en un món violent sense llei. La posada en escena de Calixto Bieito –situada a un cementiri de cotxes d’algun lloc al Sud— defuig el folclorisme associat a laCarmen de Georges Bizet, tot i que utilitza tòpics i símbols patris per reivindicar la llibertat de la dona en un món masclista.
Opéra comique en quatre actes. Llibret d’Henri Meilhac i Ludovic Halévy basat en la novel·la de Prosper Mérimée. Música de Georges Bizet. Estrenada el 2 de març de 1875 a l’Opéra Comique de París. Estrenada a Barcelona, al Teatro Lírico, el 2 d’agost de 1881. Estrenada al Gran Teatre del Liceu el 26 de gener de 1888. Darrera representació al Gran Teatre del Liceu, el 30 de juliol de 2011.
El muntatge de Calixto Bieito de l'òpera de Bizet, presentat per primer cop a Peralada el 1999, manté intactes la seva força teatral i el poder de suggestió de les seves imatges més aconseguides. Sort d'això, perquè la versió musical va ser força discreta, amb un repartiment irregular que, en el cas de Carmen i Don José, només van brillar en el duo final, i un continu divorci entre el fossat i l'escena.