Als 16 anys de la seva estrena a Peralada, la 'Carmen' en
versió de Calixto Bieito manté les seves constants vitals escèniques. Al contrari del que
va passar en la polèmica obertura de temporada del Liceu el 2010, un públic
entusiasta i aliè als prejudicis contra el director català per part del reducte
més conservador del teatre, va gaudir sense rebutjos del muntatge. La força de
l'espectacle es va imposar a una proposta musical discreta.
L'aproximació al mite plantejada per Bieito la situa en un
món masclista en què dominen conflictes com la violència de gènere i el
racisme, a més dels fronterers. Tots aquests temes contribueixen a mantenir la
vigència d'un muntatge recreat en un paratge entre Ceuta i el Marroc. En aquest
marc, dominat per contrabandistes dels anys 70 amb els seus cridaners Mercedes,
es desenvolupa la lluita per la llibertat d'una dona que viu inmersa en un
procés d'autodestrucció.
Els símbols utilitzats van tornar a impactar. Entre ells
destaca la gran bandera espanyola a la caserna de la Legió, primer hissada i
després convertida en peça de bikini i tovallola, la del toro d'Osborne o la
poètica de l'maletilla torejant nu. Aquestes imatges i les del públic / cor
aclamant Escamillo a la plaça són del millor de la funció.
Però no hi ha 'Carmen' que se sostingui sense una cantant de
gran expressivitat dramàtica. Béatrice Uria-Monzon va posar tot el seu talent i
sensualitat a la graella, jugant a fons en les escenes més compromeses. A la
seva línia de cant li va faltar una mica de força i projecció encara que va
millorar al final, però va compondre magníficament un carnal i creïble
personatge.
Nikolai Schukoff encarna bé al seu turmentat Don José, pero
no acaba de trovar el to interpretatiu en la seva tesitura vocal. No va passar
de la correcció en l'ària de la flor però va convèncer al duo final. El mateix
va succeir amb Massimo Cavalletti, un irregular Escamillo amb més contundencia que
matissos. En canvi Evelin Novak va acreditar un poder encara per polir i es va
fer aplaudir com Micaela. El cor dirigit per Conxita García, temporalment sustituta de dimitit Peter Burian, va estar a l'altura
del seu compromís i l'orquestra, amb Ainars Rubikis al capdavant, va exhibir
alguns desajustos. Però tot això no va restar força a aquest gran espectacle.
