Carmen. Georges Bizet

informació obra



Escenografia:
Alfons Flores
Vestuari:
Mercè Paloma
Il·luminació:
Alberto Rodríguez
Interpretació musical:
Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu
Intèrprets:
Béatrice Uria-Monzon, Evelin Novak, Nikolai Schukoff, Massimo Cavalletti, Giovanni Parodi, Àlex Sanmartí, Marc Canturri, Francisco Vas, Núria Vilà, Itxaro Mentxaca, Cor del Gran Teatre del Liceu
Autoria:
Richard Wagner
Direcció Musical:
Valery Gergiev
Sinopsi:

Quan Prosper Mérimée va donar al món l’any 1845 el mite de Carmen la gitana, va esdevenir immediatament la femme fatale, la dona independent que trenca totes les barreres imposades pels homes, el vers blanc que posa en perill les normes d’una societat burgesa i patriarcal. Carmen, obrera, marginal, seductora, viu i estima com vol, i està abocada a la tragèdia pel seu sentit radical de la llibertat. L’oficial Don José està obsessionat amb ella. Ha confós la promesa d’una nit d’amor amb un jurament d’amor etern. Per ella s’endinsarà en un món violent sense llei. La posada en escena de Calixto Bieito –situada a un cementiri de cotxes d’algun lloc al Sud— defuig el folclorisme associat a laCarmen de Georges Bizet, tot i que utilitza tòpics i símbols patris per reivindicar la llibertat de la dona en un món masclista.

Opéra comique en quatre actes. Llibret d’Henri Meilhac i Ludovic Halévy basat en la novel·la de Prosper Mérimée. Música de Georges Bizet. Estrenada el 2 de març de 1875 a l’Opéra Comique de París. Estrenada a Barcelona, al Teatro Lírico, el 2 d’agost de 1881. Estrenada al Gran Teatre del Liceu el 26 de gener de 1888. Darrera representació al Gran Teatre del Liceu, el 30 de juliol de 2011.


Crítica: Carmen. Georges Bizet

20/04/2015

Una 'Carmen' totalment vigent

per César López Rosell

Als 16 anys de la seva estrena a Peralada, la 'Carmen' en versió de Calixto Bieito manté les seves constants vitals escèniques. Al contrari del que va passar en la polèmica obertura de temporada del Liceu el 2010, un públic entusiasta i aliè als prejudicis contra el director català per part del reducte més conservador del teatre, va gaudir sense rebutjos del muntatge. La força de l'espectacle es va imposar a una proposta musical discreta.

L'aproximació al mite plantejada per Bieito la situa en un món masclista en què dominen conflictes com la violència de gènere i el racisme, a més dels fronterers. Tots aquests temes contribueixen a mantenir la vigència d'un muntatge recreat en un paratge entre Ceuta i el Marroc. En aquest marc, dominat per contrabandistes dels anys 70 amb els seus cridaners Mercedes, es desenvolupa la lluita per la llibertat d'una dona que viu inmersa en un procés d'autodestrucció.

Els símbols utilitzats van tornar a impactar. Entre ells destaca la gran bandera espanyola a la caserna de la Legió, primer hissada i després convertida en peça de bikini i tovallola, la del toro d'Osborne o la poètica de l'maletilla torejant nu. Aquestes imatges i les del públic / cor aclamant Escamillo a la plaça són del millor de la funció.

Però no hi ha 'Carmen' que se sostingui sense una cantant de gran expressivitat dramàtica. Béatrice Uria-Monzon va posar tot el seu talent i sensualitat a la graella, jugant a fons en les escenes més compromeses. A la seva línia de cant li va faltar una mica de força i projecció encara que va millorar al final, però va compondre magníficament un carnal i creïble personatge.

Nikolai Schukoff encarna bé al seu turmentat Don José, pero no acaba de trovar el to interpretatiu en la seva tesitura vocal. No va passar de la correcció en l'ària de la flor però va convèncer al duo final. El mateix va succeir amb Massimo Cavalletti, un irregular Escamillo amb més contundencia que matissos. En canvi Evelin Novak va acreditar un poder encara per polir i es va fer aplaudir com Micaela. El cor dirigit per Conxita García, temporalment sustituta de dimitit Peter Burian,  va estar a l'altura del seu compromís i l'orquestra, amb Ainars Rubikis al capdavant, va exhibir alguns desajustos. Però tot això no va restar força a aquest gran espectacle.