Carnación

Dansa

informació obra


Intèrprets:
Rocío Molina, Niño de Elche
Sinopsi:

Dos dels noms més coneguts en l'escena del flamenc més renovador es troben en un espectacle que es presenta com una recerca o un itinerari obert. Tots dos artistes actuen en viu i en directe i acompanyats del músic Pepe Benítez, la intèrpret de violí Maureen Choi i la soprano Olalla Alemán. A més, participa en la posada en escena barcelonina del muntatge la coral Càrmina, que enguany celebra el cinquantè aniversari. Tots plegats parlen en el nou muntatge liderat per Rocío Molina sobre el desig, sobre el cos humà i sobre la capacitat que té per crear-se imatges d'un passat que no arriba a entendre. El desig es presenta en aquesta proposta com un flux que travessa l'estadi humà i el sagrat, el caràcter espiritual i el material. Amb un títol que al·ludeix al procés pictòric de coloració de la carn, Rocío Molina aborda les tensions que el desig produeix, en la creació artística o en la forma més carnal, en una peça en la qual conflueixen la música sacra i l'electrònica, la celebració i la festa, la repressió i el plaer íntim de la subjecció.

És la creació més nova d'una artista que va guanyar el Lleó de Plata de la Dansa a la Biennal de Venècia de l'any 2022 i que es va convertir, així, en la primera bailaora i ballarina flamenca a guanyar aquest guardó, destinat a les creacions de dansa contemporànies. Li van atorgar per ser una "intèrpret radical de les tradicions que s'expressa sota el signe de la contemporaneïtat”. No és estrany, perquè Molina, també guanyadora del Premio Positano de la Danza i de la Medalla de Oro al Mérito en las Bellas Artes 2022 i Premio Nacional de Danza l'any 2010, és una de les més grans renovadores de l'escena flamenca. Amb una llarga trajectòria internacional, aquesta coreògrafa iconoclasta i creadora inquieta i versàtil té especial predicament a França, on ha estat artista associada al Théâtre National de Chaillot de París. L'any 2008 la vam veure al Grec participant amb Belén Maya, Diana Navarro i Merche Esmeralda en l'espectacle col·lectiu Mujeres i, el 2018 passat, portant a l'escenari la maternitat en l'espectacle Grito pelao, amb Sílvia Pérez Cruz.

Una coproducció de Danza Molina SL, Grec 2023 Festival de Barcelona, Bienal de Danza de Venecia, Bienal de Flamenco de Sevilla i Teatro Español. 

En col·laboració amb l'Agencia Andaluza de Instituciones Culturales. Consejería de Turismo Cultura y Deporte de la Junta de Andalucía.

Amb el suport de l'Instituto Nacional de las Artes Escénicas y de la Música (INAEM)

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Carnación

09/07/2023

Rocío Molina i El Niño de Elche omplen el Mercat de creativitat

per Júlia Vernet Gaudes

A la Sala Maria Aurèlia Capmany del Mercat de les Flors vaig poder veure Carnación de Rocío Molina, amb la col·laboració de El Niño de Elche i acompanyats del músic contemporani Pepe Benítez, la violinista Maureen Choi, la soprano Olalla Alemán i la barcelonina Coral Càrmina, que enguany celebra cinquanta anys. El festival Grec ja havia acollit altres creacions de la bailaora malaguenya: l'espectacle col·lectiu Mujeres (2008) i Grito pelao (2018) amb Sílvia Pérez Cruz, del qual no en tinc el millor record.

En aquest nou espectacle, Molina continua fent gala d’una creativitat exuberant i una energia infinita, en algun moment fins i tot una mica passada de voltes, però sense arribar a creuar mai la línia de l’absurd o l’abstracció buida. De fet, es fa evident que per a ella és molt estimulant treballar amb altres artistes com El Niño de Elche, ja que això multiplica el seu potencial creatiu i el seu univers artístic. Carnación és una exploració sobre el desig en totes les seves formes, a partir del flamenc com a llenguatge, però també com a cultura i cosmovisió; i, per tant, amb el component i perspectiva existencials que caracteritza el baile i el cante flamencs. Al final un té la sensació d’haver fet un viatge visual i emocional que va des del capritx infantil, fins a l’èxtasi del desig satisfet, passant per l’anhel, l’ambició, la voluntat, la determinació, etc., però també pel desig amorós, sexual, el desig d’allò prohibit i el d’alliberar-se de la prohibició, el desig reprimit i el de reprimir. Però en totes aquestes formes del desig es fa evident que el desig no està en el cos (encara menys en allò que aparenta), sinó en l’esperit, que és precisament el que representen bailaora i cantaor; perquè com aquest ens recorda, “Se lo achacan a mi cuerpo / dicen que tiene delito / pero yo no se lo encuentro”.

D’aquest espectacle vaig trobar del tot encertats la posada en escena (direcció escènica de Rocío Molina i Juan Kruz Díaz de Garaio Esnaola) i el disseny de vestuari de Leandro Cano, que proposaven una estètica senzilla, gairebé austera, però que acabava de lligar la poètica de l’espectacle i sobretot el llenguatge basat en la “desconstrucció” contemporània del flamenc.

L'enllaç a Youtube no està disponible.