A la Sala Maria Aurèlia Capmany del Mercat de les Flors vaig poder veure Carnación de Rocío Molina, amb la col·laboració de El Niño de Elche i acompanyats del músic contemporani Pepe Benítez, la violinista Maureen Choi, la soprano Olalla Alemán i la barcelonina Coral Càrmina, que enguany celebra cinquanta anys. El festival Grec ja havia acollit altres creacions de la bailaora malaguenya: l'espectacle col·lectiu Mujeres (2008) i Grito pelao (2018) amb Sílvia Pérez Cruz, del qual no en tinc el millor record.
En aquest nou espectacle, Molina continua fent gala d’una creativitat exuberant i una energia infinita, en algun moment fins i tot una mica passada de voltes, però sense arribar a creuar mai la línia de l’absurd o l’abstracció buida. De fet, es fa evident que per a ella és molt estimulant treballar amb altres artistes com El Niño de Elche, ja que això multiplica el seu potencial creatiu i el seu univers artístic. Carnación és una exploració sobre el desig en totes les seves formes, a partir del flamenc com a llenguatge, però també com a cultura i cosmovisió; i, per tant, amb el component i perspectiva existencials que caracteritza el baile i el cante flamencs. Al final un té la sensació d’haver fet un viatge visual i emocional que va des del capritx infantil, fins a l’èxtasi del desig satisfet, passant per l’anhel, l’ambició, la voluntat, la determinació, etc., però també pel desig amorós, sexual, el desig d’allò prohibit i el d’alliberar-se de la prohibició, el desig reprimit i el de reprimir. Però en totes aquestes formes del desig es fa evident que el desig no està en el cos (encara menys en allò que aparenta), sinó en l’esperit, que és precisament el que representen bailaora i cantaor; perquè com aquest ens recorda, “Se lo achacan a mi cuerpo / dicen que tiene delito / pero yo no se lo encuentro”.
D’aquest espectacle vaig trobar del tot encertats la posada en escena (direcció escènica de Rocío Molina i Juan Kruz Díaz de Garaio Esnaola) i el disseny de vestuari de Leandro Cano, que proposaven una estètica senzilla, gairebé austera, però que acabava de lligar la poètica de l’espectacle i sobretot el llenguatge basat en la “desconstrucció” contemporània del flamenc.
