La intensitat de Rocío Molina amb l'acompanyament del Niño de Elche arrossega però no és conscient de tot el material que deixa als marges, desaprofitat. Si l'any passat Israel Galván va posar l'Escolania de Montserrat de segona part al seu Seises (quan van cantar, ell hi va interactuar escoltant-los), Molina deixa de la mà de Déu la coral Càrmina. Surten molt puntualment i en prou feines hi ha una escolta efectiva, de pell, més enllà de les reaccions finals (que hagués pogut respondre qualsevol altre grup sense necessitat de ser una coral en el seu 50 aniversari). És evident el talent de Molina i el Niño de Elche però també que caldria una mirada externa que els fes veure que la il·luminació pràcticament només els té en compte a ells. Que construir un duet és lícit, però llavors no cal tanta parafernàlia.
Rocío Molina, després de la seva Trilogia sobre la guitarra, s'endinsa en un món ben íntim el de la carn i el desig. Amb un Niño de Elche amb una mena de sotana lila i ella, desvestint-se i contornejant l'esquena fins a refregar-li el cos, evoquen als Dimonis en què tots dos van col·laborar a la instal·lació de CaboSanRoque (i que es pot veure al CCCB aquest Grec): L'obra descriu els exorcismes que va practicar Jacint Verdaguer a Barcelona. A Carnación, hi ha una pulsió diferent a la de la maternitat de la mateixa bailaora amb Sílvia Pérez Cruz a Grito pelao. L'artista rastreja sempre pel costat més terrenal de la humanitat, i s'exposa a la violència i a la sexualitat (Caída del cielo). La seva recerca és intensa, esgotadora, generosa però que se li desenfoca quan intervenen massa elements a l'escena. No es pot dir que la posada en escena de Carnación estigui mancat de dramatúrgia, d'intenció, de troballes amb la recerca amb el Niño de Elche, però sí que no han sabut integrar els altres elements amb prou fluïdesa. I que s'entrebanquen i generen una sensació que l'obra hagués pogut acabar mitja hora abans i no hagués passat gaire res més.
Molina indaga a través del cant coral, més enllà del cante, curiosa, com ja ho va fer amb la dansa urbana a Felahikum. Elimina les palmas, el toque i, quasi el taconeo (repica a terra per primer cop quan ja porta uns 45 minuts d'espectacles). A canvi, hi introdueix el violí de Maureen Choi , la veu de la Coral Càrmina i, sobretot de la soprano Olalla Alemán i una pista sonora amb Pepe Benítez protegit darrere els aparells al fons de l'escena. Sempre inquieta sembla que no li doni prou temps (d'assaig, de cocció) als seus treballs. Davant del públic, ho corregeix amb la seva potent presència escènica però que no poden seguir o replicar-la els altres components de l'escena.
