Seises - Israel Galván i l'Escolania de Montserrat

informació obra



Direcció:
Israel Galván
Intèrprets:
Israel Galván
Coreografia:
Israel Galván
Sinopsi:

El paisatge visual i sonor de Sevilla esdevé moviment en un solo de dansa que s’ofereix com a estrena mundial i que al·ludeix a la innocència infantil a partir de l’anomenat baile de los Seises i de les veus blanques de l’Escolania de Montserrat.

La de Sevilla no només és la catedral gòtica més gran del món i una de les principals edificacions de la capital andalusa sinó que també és l’escenari d’una tradició coneguda com el baile de los Seises, una dansa interpretada originalment per sis nens (actualment en són deu) vestits amb roba tradicional del segle XVI, que només actuen tres cops l’any: per la festa de la Immaculada Concepció, durant el Carnestoltes i en el Corpus Christi. Per a Israel Galván, nascut a Sevilla i fill dels bailaores sevillans José Galván i Eugenia de los Reyes, els Seises són part inherent dels records de la infantesa d’un bailaor transgressor que ha portat el flamenc als territoris de l’avantguarda i que ara utilitza aquesta tradició andalusa d’arrel religiosa per bastir un solo coreogràfic en tres parts. En la primera, recrea els paisatges visuals i sonors de Sevilla a partir de les sonates per a clavicèmbal d’Alessandro i Domenico Scarlatti, del Fandango del Padre Antonio Soler, de l’imaginari de cossos hiperrealistes del pintor sevillà Diego Velázquez i de la innocència infantil resumida en el ball dels Seises. Una segona part de la coreografia celebra la bellesa i la glorificació del cos a partir del seu martiri i consum, en una contradicció que té com a fons sonor una lectura de poemes sobre l’amor. La tercera part de l’espectacle, finalment, transforma completament el clima del muntatge a partir de les veus i dels silencis d’un cor de nens, en aquesta ocasió el de l’Escolania de Montserrat. La formació vocal catalana interpreta en moments diferents uns temes que s’entrelliguen i dialoguen amb la dansa d’Israel Galván.

Signa l’espai visual de Seises l’autor, director d’escena, pintor, escenògraf i il·luminador Carlos Marquerie, còmplice en el nou projecte escènic d’Israel Galván, un artista que viu immers en el flamenc des de la primera infantesa i que s’ha fet conegut, tant a Espanya i Europa com a l’Amèrica del Sud, els EUA o el Japó, per un llenguatge coreogràfic propi i per aplicar el baile flamenc als sons de la música clàssica. Ha guanyat tres premis Max i, entre moltíssimes més, ha creat coreografies amb mites de la dansa contemporània com el britànic Akram Khan (Torobaka; 2015). L’artista ja va passar pel Grec Festival de Barcelona l’any 1999 amb ¡Mira! Zapatos blancos / zapatos rojos, amb el cantaor català Miguel Poveda, i l’any 2017 amb La fiesta, on actuava amb el Niño de Elche i el cor Byzantine Ensemble Polytropon. Molt prolífic darrerament, l’artista va presentar el 2019 els espectacles Israel & Israel, on treballava amb intel·ligència artificial; El amor brujo, una lectura nova i singular de l’obra de Manuel de Falla estrenada al Dansa Metropolitana del 2019; Mellizo doble (un cop més amb el cantaor Niño de Elche) i La consagración de la primavera, estrenada al Temporada Alta del 2020. L’artista, que ha participat en diverses ocasions en el prestigiós Festival d’Avinyó, actualment és artista associat del Théâtre de la Ville de París.

Crítica: Seises - Israel Galván i l'Escolania de Montserrat

03/07/2022

Veus blanques, fanals taronges; Galván o Ymbernon?

per Jordi Bordes

Israel Galván és capaç de ballar flamenc pedalant en una bici estàtica. Amb això ja està tot dit. La seva capacitat de construir ritmes, sovint de contrapuns al clave, al piano, o al final de tot (i només durant uns 20 minuts) amb les veus blanques de l'escolania de Montserrat. El su univers està de tornada de tot, però en cmptes de lluir orgullós la seva habilitat de fer sons amb els peus, però també repicant les mans al cos o fent petar els polze amb el cor a la velocitat del llamp. Com si fos una litúrgia, cada cop el ballarí dona pas a un quadre que estan il·liminats per uns faristols taronges i en un terra microfonat que queda amortiguat per una catifa blanca quadrada (i per un matalàs en un instant del treball). Galván balla però també juga amb el surrealisme pictòric, fent voleiar dards que es claven a terra o castanyoles que s'escampen com si fossin musclos. Un gust per anar tenyint l'espai d'elements com qui fa un plat a foc lent, escampant pètals de flors, taronges o, fins i tot un parell de sabates que retronen en caure. David Ymbernon (L'Odissea de Latung La la) és un artista plàstic que experimenta també a l'escena el seu univers bicolor de blanc i taronja i que, sense voler narrar cap conte, evoca jocs infantils que només utilitzen el seu autolimitat camp cromàtic. I que s'esllangueix amb un espai en el que han quedat els rastres de les seves intervencions, com un record que s'esvairà amb la darrera escombrada de l'escenari.

Els Seises és una dansa religiosa típica de Sevilla que s'oficia tres cops l'any. I que el fa un grup de 10 nens (antigament, n'eren sis, d'aqui ve el nom). és una partitura que enllaça amb la infància de Galván i també amb la realutat de l'Escolania (de vues blanques) de Montserrat. Certament, l'actuació de la trentena de cantaires (amb El cant dels ocells que posava els pèls de punta) es limita al final. Galván hi intervé amb bisturí, cedint el pes als nens i bastint una simpàtica resposta (com al Cuckoo, de Benjamin Britten en què els anells als dits fan d'ulls d'una mena de granota juganera): en realitat, és una mena de track afegit a un treball que ja tindria entitat (i durada) per sí mateix, sense la presència de l'Escolania. En aquest sentit, la darrera aparició de l'Orfeó Català amb Erritu va ser molt més justificada.

Israel Galván balla amb el clave i el piano, una veu en off (sovint apagada pel taconeo microfonat) en què pot cantar per la maledicció a una persona que se la vol mig degollada i dessagnant-se però sense maldat ni ràbia afegida. Ramon Martínez és una ombrade Galván. Si el bailaor fa veure que pica les mans, és Martínez el que fa petar els palmells. Helena Astolfi, per la seva banda, és la veu que anuncia una mena de psalm, dit sense esmà, com reiterariu, com si les paraules ja haguessin deixat de tenir significat i fos la musicalitat dels sons el que comptés a l'escena. Galván és un monstre que volta per tot el ón, i que fa sovint parada per Catalunya, entre el virtuosisme i una picada d'ullet irònica. Galván s'ho passat bé ballant i ho transmet al públic que s'excalama de com pot encaixar tantesAquesta temporada vinent, per exemple presentarà dos treballs anteriors: Mellizo doble i La consagració de la primavera. Però abans ja l'hem gaudit darrerament a molts altres títols com Sólo, Fla.co.men, La fiesta, Torobaka...