Que no, que no, Israel! Que així, no es taloneja! Que aquesta, no es forma de tocar les castanyoles! Que el flamenc, no s’ha de ballar mai d’aquesta manera ! I ja que aquest nou espectacle està plantejat per Galván com una mena de retorn als records de la infància , cal potser imaginar que les amonestacions que de tant en tant li deixa anar Helena Astolfi a Galván mentre aquest s’escarrassa per tal d’oferir-nos el bo i millor del seu art flamenc tan feliçment “sui generis” , potser es fan ressò de les que devia rebre el nostre “bailaor” quan va començar a demostrar que això del purisme, no estava fer per a ell. Al cap i a la fi, ell era fill de dos il·lustres representants del ball flamenc entès en la seva més ortodoxa expressió. Però el nen, els hi va sortir força més heterodox. I com també els hi va sortir del tot genial, no hi ha hagut (per sort) manera de fer-li recuperar el seny . Tant és així que, fins i tot quan es disposa a tornar a sentir-se com un nen , i a entrar de nou a l’imponent catedral de Sevilla per tal de transmetre’ns les emocions que li despertava de petit el ball dels “seises” dansat per un grup de marrecs tres cops l’any, ho fa després d’haver-se dedicat una bona estona a mostrar-nos el flamenc que amaguen dins seu els pedals d’una bici que no porta enlloc . Després d’aquest preescalfament, Galván ja es mostra disposat a agafar els aires barrocs marcats per les partitures de Domenico Scarlatti , Antonio Soler, o aquell altre Alessandro Stradella , la música per a clavecí del qual, no fa pressentir el tràgic assassinat mai del tot resolt que el va convertir alhora en personatge destacat de la crònica negre. Ara, Galván se’ns presenta vestit com si s’hagués escapat d’un quadre d’un altre sevillà ben il·lustre, el pintor Diego Velázquez. Tot plegat , mentre l’espai escènic dissenyat per Carlos Marquerie es va omplint de descontextualitzades andròmines flamenques o no tant flamenques , amb cert aire lúdicament enigmàtic. I mentre el mateix Galván es desdobla en dos per tal que Ramón Martínez li faci de doppelgänger, i li toqui quan calgui les castanyoles quan ell mateix fingeix tocar.
Galván, es mostra un cop més pletòric d’imaginació i de talent, sense renunciar tampoc a aquell humor subterrani que recorre sempre les seves creacions. Però a la nova proposta, admirable en molts sentits en cadascun dels seus apartats, li manca (encara; som davant d’un muntatge que està donant les seves primeres passes) per contra aquella integració que Galván sap donar-li als espectacles en les grans ocasions. Li sobra potser una mica de metratge en la seva secció central. I no acaba de trobar la fórmula, per tal que la tirant a breu aparició de l’escolania de Montserrat (que es fa esperar massa) mostri el seu encaix amb la resta del muntatge. Tal i com la podem veure ara ( i tenint en compte que les corals i el repertori que aquestes interpretin, aniran canviant de ciutat en ciutat) , aquesta secció final, es presenta com un bonic afegit, ben agradable de contemplar, però massa accessori dins la desnivellada dramatúrgia global. Galván és molt Galván, i el plaer està assegurat en cadascuna de les seves interpretacions. I els seus acompanyants escènics, volen també a gran altura. Però a ell li correspon aconseguir que aquest vol agafi més cohesió, i no perdi mai perspectiva
