FLA.CO.MEN

Dansa

informació obra


Companyia:
Israel Galván
Direcció:
Israel Galván (dir. espectacle), Pedro G. Romero (dir. artística)
Coreografia:
Israel Galván, Patricia Caballero coreog. 'Las Alegrías'
Intèrprets:
Israel Galván
Interpretació musical:
David Lagos, Tomàs de Perrate, Eloisa Cantón , Proyecto Lorca (Juan Jimenez Alba, Antonio Moreno)
Il·luminació:
Rubén Camacho
So:
Pedro León
Producció:
A Negro Producciones, Théâtre de la Ville de Paris , Théâtre de Nîmes
Estrena:
Estrena a Catalunya
Sinopsi:

Israel Galván omple l’escena. Amb música o sense. Si tanquem els ulls, és purisme flamenc, de tan precís i net com té el toc, cenyit al compàs de cada pal, concertat el so fins i tot quan la música no és flamenca. Però quan el veiem desconcerta: expressionista, cubista, avantguarda pura, tot fa curt per a aquests moviments personals del bailaor que s’avorria de ballar el mateix des que tenia tres anys. Premio Nacional de Danza, Premi Ciutat de Barcelona, premis Max: el talent reconegut. Com en l’estima que li professa Temporada Alta. Ara, l’espectacle més pur: al fil de la memòria, Galván hi homenatja el so despullat.

Crítica: FLA.CO.MEN

23/11/2014

Juerga flamenca en què es conviden els ritmes musicals veïns, amb resultats sorprenents

per Jordi Bordes

A l'Israel Galván li va la gresca. D'altra manera, seria difícil que la peça compti amb una traducció simultània de la violinista de veu neutra traduint un param-param-pompero o algun d'aquest estil. El bailaor és un mestre del flamenc, que sap conciliar el tractament dels palos amb les formes més extremes,. Reforçant, per exemple, el seu taconeo amb tocs de tambor.  I quan la festa va disparada podrà picar el tambor pitjant el pedal amb el cap! O ballant sota ritmes ben propers al soul, la jota, el pas doble o l'aurresku basc. Per cert, tot i que es presenti com un solo, Galván necessita gent per multiplicar la gresca. fins a sis músics li donen rèplica. Són insaciables. Els cantaors, per moments, poden fer una lluita cantada, i la música no decau, el ritme segueix endreçat (tot i que aparentment hi ha espais per a la improvisació costa saber quin tros és creat al moment, perquè la complicitat i la capacitat d'escoltar-se és tant gran que tot sembla assajat).

És evident que pot semblar un punt excessiu, però és que en Galván té un punt d'Ara Malikian quan manté la rigorositat en la interpretació del seu violí (peces encomanadissament alegres) però és capaç d'interpretar-les i d'incorporar gags a  PaGAGnini dels Yllana o balla amb la complicitat de Malikian A+A. Una festa, un joc, un divertimento, que no renuncia al tractament respectuós dels ritmes del flamenc. Un regenerador. el flamenc acaba de renéixer: La trajectòria de Galván (amb el permís d'altres com Rocío Molina, bons companys de viatge) marca el nou camí. Rigor i també voluntat d'actuar per a un públic ben ampli.