FLA.CO.MEN

Dansa

informació obra


Companyia:
Israel Galván
Direcció:
Israel Galván (dir. espectacle), Pedro G. Romero (dir. artística)
Coreografia:
Israel Galván, Patricia Caballero coreog. 'Las Alegrías'
Intèrprets:
Israel Galván
Interpretació musical:
David Lagos, Tomàs de Perrate, Eloisa Cantón , Proyecto Lorca (Juan Jimenez Alba, Antonio Moreno)
Il·luminació:
Rubén Camacho
So:
Pedro León
Producció:
A Negro Producciones, Théâtre de la Ville de Paris , Théâtre de Nîmes
Estrena:
Estrena a Catalunya
Sinopsi:

Israel Galván omple l’escena. Amb música o sense. Si tanquem els ulls, és purisme flamenc, de tan precís i net com té el toc, cenyit al compàs de cada pal, concertat el so fins i tot quan la música no és flamenca. Però quan el veiem desconcerta: expressionista, cubista, avantguarda pura, tot fa curt per a aquests moviments personals del bailaor que s’avorria de ballar el mateix des que tenia tres anys. Premio Nacional de Danza, Premi Ciutat de Barcelona, premis Max: el talent reconegut. Com en l’estima que li professa Temporada Alta. Ara, l’espectacle més pur: al fil de la memòria, Galván hi homenatja el so despullat.

Crítica: FLA.CO.MEN

22/05/2016

Transgredir amb saviesa

per Montse Otzet

El muntatge que presenta Israel Galván no és un espectacle a l’ús perquè Fla.Co.Men se sembla a una flamenco session pel fet que, malgrat que la proposta està subjecta a uns paràmetres escènics, la improvisació n’és la principal protagonista provocant una frescor i una rauxa memorable.

Fla.Co.Men neix de la voluntat de recuperar fragments de ball que havien quedat aparcats al llarg d’anys per ara oferir-los en un format més similar a un assaig, és a dir, d’una manera més lliure i menys encotillada que la d’un espectacle convencional.

Israel Galván i sis músics, notables intèrprets d’instruments de percussió, de corda, de vent i del cante, comparteixen l’espai per, abans que altra cosa, passar-ho bé ells i d’aquesta manera fer gaudir d’una proposta que conté imatges tant surrealistes com naïf.

En aquest muntatge, l’artista sevillà ofereix un mostreig del seu llenguatge, de les  recerques que ja han quedat inscrites amb un segell propi, d’unes formes i figures que remeten a imatges dalinianes i també a esbossos picassians. Figures que trenquen amb el ball tradicional però que respecten l’essència d’aquest per conduir-lo cap a un terreny innovador però per res gratuït.  

Amo i senyor d’un zapateado implacable que passeja pels racons més insòlits del teatre, d’uns braços que tallen l’aire com espases i d’unes mans que assenyalen com canons, Galván es mostra en estat pur per, al costat dels músics, construir un ambient d’avantguarda en el qual no hi ha barreres que impedeixi una imaginació transgressora. Només una recomanació: el breu i bo, dues vegades bo. És a dir, un cop de tisores faria que el muntatge de quasi dues hores guanyés equilibri.

Per a aquesta ocasió i com a guinda final, la funció va comptar amb el ball de Cesc Gelabert a qui Galván ha convidat perquè l’artista català interpreti la mítica creació que el Güito va fer de la Soléa. Amb intel·ligència i mestratge, Gelabert deconstrueix el palo flamenc per fer-se’l seu, per dur-lo al seu món oníric i impregnar-lo tant de presència i elegància, com de bon ritme i extremada precisió.