A Israel Galván l'hem vist incorporant al seu flamenc tècniques, passos i idees que procedeixen de la dansa teatre o de la dansa contemporània. I aquesta voluntat de repensar la pròpia manera de ballar a partir de la manera de ballar d'algú altre, de ballar amb d'altres fugint alhora de les coreografies de grup, el porta ara a compartir escenari amb vuit artistes ballarins i músics. Ells posen en comú els seus talents a la vegada que es rebel•len contra l'espai i el temps, en una festa que és, alhora, guerra i rebel•lió. S'expressen amb un llenguatge propi fet de la suma de tots els llenguatges que utilitzen: el de la dansa contemporània i el del flamenc, el de la performance, el de les onomatopeies i els sons guturals, el de les paraules dites en els idiomes més diversos...
Sí, aquest és un espectacle polifònic construït a partir de la recerca de la màxima llibertat pròpia d'Israel Galván; de les investigacions en el món del folk i el rock de la violinista, cantant i ballarina Eloísa Cantón; del talent a la guitarra d'Emilio Caracafé (un dels molts artistes nascuts al barri de Las 3.000 Viviendas, a Sevilla); del flamenc tradicional del bailaor (i pianista, cantaor, percussionista, i palmero) de Cadis El Junco; de l'art del bailaor de Màlaga Ramón Martínez; dels paisatges invisibles que el cantaor i estrella de la música independent Niño de Elche crea amb la veu i la guitarra; de la combinació de dansa contemporània, teatre físic i butoh de la japonesa Minako Seki; de la presència imponent de l'artista gitana Uchi; de la veu de l'artista tunisiana Alia Sellami, formada en música àrab, lírica i jazz... Totes aquestes veus i presències formen part d'una festa escènica que parteix del flamenc però que troba tota la seva força en la diversitat.
Premi de la crítica 2017 en la categoria de coreografia (Israel Galván)
Israel Galván i el Niño de Elche (com altres dels que intervenen en aquesta producció) són unes bèstis escèniques. Facin el que facin. Galván és capaç de ballar sol i jugar només amb les diferents sonoritats (i aplicant diferents ritmes amb els peus i les mans que piquen a parets, o el seu propi cos a Solo o que se'n riu de l'ortodoxia tirant per terra tots els papers que troba a Fla.co.men. Per la seva banda, el Niño del Elche és un cantaor que deixa que la vena artística el transmuti i ataqui ara amb la guitarra amb la seva voluminosa fisicitat. Un bon exemple és Siete lunas però hi ha un ampli mostrari al Youtube. Elp`roblema d'aquest muntatge és que arriba sense cosir. Encara que els agradi presentar treballs bruts, fingint espontaneïtat, en aquesta peça es nota per les lentes transicions que no arriba cuinat. Arriba cuinant-se, per arribar ben fet al Festival d'Avinyó. I això és un flac favor al Grec Festival que ha confiat en la producció donant-li el valor d'estrena.
Certament, hi ha imatges divertidament provocadores. Marca de la casa. Com les tarimes desajustades o el ball de l'oliva. També és atrevit evitar el cajón i l'acompanyament musical de guitarra i veu pèr presentar una veu distorsionada, fragmentada o bé la sonoritat que aporta el cor Byzantine Ensemble Polytropon. Hi ha accions de complexa factura construït en un espai fràgil i trencador, que està molt bé. Però que, potser, arriba amb una il·luminació que no es capaç d'encerclar la situació i acaba esquitxant de llum a un franja dels espectadors, barroerament. També sobta les llargues escens en què Galvan només mira, sense ballar. Enmig de l'escena. Tot és despullat però li falta la tensió necessària mperquè una festa domèstica esdevingui, en realitat, un espectacle que atrapi l'espectador. El públic, que va ser en general molt pacient i respectuós, ho va lamentar marxant d'un a un escales amunt de l'Amfiteatre.