A Israel Galván l'hem vist incorporant al seu flamenc tècniques, passos i idees que procedeixen de la dansa teatre o de la dansa contemporània. I aquesta voluntat de repensar la pròpia manera de ballar a partir de la manera de ballar d'algú altre, de ballar amb d'altres fugint alhora de les coreografies de grup, el porta ara a compartir escenari amb vuit artistes ballarins i músics. Ells posen en comú els seus talents a la vegada que es rebel•len contra l'espai i el temps, en una festa que és, alhora, guerra i rebel•lió. S'expressen amb un llenguatge propi fet de la suma de tots els llenguatges que utilitzen: el de la dansa contemporània i el del flamenc, el de la performance, el de les onomatopeies i els sons guturals, el de les paraules dites en els idiomes més diversos...
Sí, aquest és un espectacle polifònic construït a partir de la recerca de la màxima llibertat pròpia d'Israel Galván; de les investigacions en el món del folk i el rock de la violinista, cantant i ballarina Eloísa Cantón; del talent a la guitarra d'Emilio Caracafé (un dels molts artistes nascuts al barri de Las 3.000 Viviendas, a Sevilla); del flamenc tradicional del bailaor (i pianista, cantaor, percussionista, i palmero) de Cadis El Junco; de l'art del bailaor de Màlaga Ramón Martínez; dels paisatges invisibles que el cantaor i estrella de la música independent Niño de Elche crea amb la veu i la guitarra; de la combinació de dansa contemporània, teatre físic i butoh de la japonesa Minako Seki; de la presència imponent de l'artista gitana Uchi; de la veu de l'artista tunisiana Alia Sellami, formada en música àrab, lírica i jazz... Totes aquestes veus i presències formen part d'una festa escènica que parteix del flamenc però que troba tota la seva força en la diversitat.
Premi de la crítica 2017 en la categoria de coreografia (Israel Galván)
Dos consideraciones previas: bastaría que Israel Galván se dedicase a taconear, percutir con su cuerpo y llevar sus brazos al cielo, como ocurre en la última sección del espectáculo, para escribir de nuevo aquí que el público está rendido a su arte. Segunda idea: hace tiempo que viene expresando su deseo de colegiar aún más sus espectáculos. Siempre han sido corales, pero también es cierto que todas las miradas están puestas en él. Pues bien: encontró un buen argumento para huir de esas cotillas. Y, como siempre, arriesgó. Y montó La Fiesta. ¿Qué pasó al otro lado? El desconcierto...
Pots llegir la crítica sencera al següent enllaç: