Israel Galván ja ens té acostumats a presentar
muntatges que delaten la curiositat artística que l’inquieta, obres que
trenquen amb els cànons establers del flamenc més ortodox i que l’identifiquen
com un artista obert a la modernitat, en el més ampli sentit de la paraula.
Però aquest cop, Israel Galván trenca tots els
esquemes possibles d’imaginació i doctrina per oferir un espectacle difícil d’etiquetar
o de definir. Per gaudir-lo hem d’aparcar tots possibles prejudicis, per molt
moderns i trencadors que siguin, i abandonar-nos allò que està succeint davant dels
nostres ulls i allò que entra per les nostres orelles.
A La
Fiesta, Galván ha volgut compartir l’escenari amb un grup d’artistes i ell
ser un de més d’aquesta disbauxa col·lectiva. D’aquesta immoderació present en
tots els àmbits que conflueixen no tan sols dalt l’escenari, sinó també a les
grades del teatre, fet que va quedar palès des de l’inici de l’espectacle, quan
Galván va baixar de cul les escales de pedra fins a situar-se rodolant a l’escenari, o quan quatre homes, pertanyents
al cor Byzantine Ensemble Polytropon i situats entre el públic a la fila 6,
entonaven uns càntics grecs.
Les vuit persones que acompanyen Galván en aquesta
festa, en la qual hi ha també un espai pel combat contra un mateix o contra la
humanitat, són artistes com la copa d’un pi doncs no és gens fàcil entrar a
formar part d’aquest puzle quasi esperpèntic que aconsegueix, malgrat una aparent
barrabassada, crear hipnòtics ambients i un argot particular a base de sons guturals,
murmuri de paraules en diferents idiomes, onomatopeies i xampurreig de melodies. Un espai sonor tan ric per si sol
que com diu Pedro G. Romero en el programa “Podrían
ustedes ver todo el espectáculo con los ojos cerrados y disfrutarían por igual
de la fiesta”
Però el consell és que obrin orelles i ulls
per no perdre res d’aquesta catarsi teatral que molts cops es perd cap a dimensions
desconegudes però que es torna a agrupar per emprendre un camí tant histriònic com fascinant, lliure de dictàmens
i fronteres.
En aquesta peça queda demostrat que la
imaginació d’Israel Galván supera el seu magnífic ball, sigui executat de peu o
estirat a terra, com també queda patent la personalitat d’un immensurable Niño
de Elche o d’una Uchi, la gitana de cos gegant que roba les mirades de tothom. Emilio Caracafé, Eloísa Cantón, Alia Sellami,
Alejandro Rojas-Marcos, El Junco i Ramon Martínez, amb la seva música, a través
d’instruments o de les seves veus, i amb el seu ball, són pilars insubstituïbles
d’aquesta festa que malgrat posar-ho posa tot cap per vall, deixa un pòsit de
reflexió.
