Brossa, Hausson i Bonnín han entès la màgia com un element indestriable del
fet teatral i han treballat a fons per l’evolució d’aquesta art escènica. Brossa va descobrir un Hausson capaç d’assumir a fons
la poesia de l’espectacle màgic, i el
gentleman de l’il·lusionisme va dimensionar amb segell personal l’aparent
nuesa dels guions brossians. D’aquella complicitat van néixer, entre d’altres
xous i accions, Espectacle Hausson-Brossa, gran sessió de màgia en dues parts (Romea, 1987), Homenatge a Joan Miró
(Fundació Miró, 1993) i Poemància
(Teatre Malic, 1996).
Tot i les saludables ressonàncies brossianes que han quedat en el Hausson
post-Brossa, el gentleman de
l’il·lusionisme català ha continuat amb el seu segell personal i ha
aconseguit un llenguatge escènic tan exclusiu com eficaç. Així ho demostren,
entre d’altres èxits, El combat de les
sorpreses, El criptograma vermell, Praeludium de màgia, Style Galant o Piso de charol (dirigits per Hermann
Bonnín), i Tempesta a les mans (dirigit
per Jordi Coca).
Ara, el tàndem Hausson-Bonnín (amb la col·laboració de
la fidel ajudanta Vanessa Torres) presenta a La Seca aquest Carnaval de màgia en dues parts, de Brossa a
Hausson. Entenc la referència a Carnaval
per la idea de dualitat, de canvi de personalitat, i dues parts perquè, a més de representar-se en dos escenaris
diferents, són, també –i essencialment–, dues parts diferenciades pel que fa a
criteri, tònica i tractament escènic. Quant als escenaris, destacar-ne l’autoria
dels decorats, dues peces històriques que es poden admirar en una ocasió potser
única: el de la primera part és un esbós original d’Adrià Gual; el de la segona
és una recreació de Montmartre feta per l’escenògraf tarragoní Francesc Nel·lo
i Ventosa (pare del Francesc Nel·lo director del resistents grups teatrals L’Òliba
i GTI, que tants espectadors van formar en dècades passades).
La primera part de l’espectacle (Duet) recupera alguns números de Poemància i Espectacle
Hausson-Brossa, gran sessió de màgia en dues parts, als quals s’hi
afegeixen un número de ballet i un altre d’striptease, també de Brossa. Tot i
que no comparteixo alguns criteris de la posada en escena (la il·luminació i el
tractament del personatge de l’Ajudanta, per exemple), em semblen els minuts conceptualment
i artísticament més interessants de l’espectacle, amb situacions compactes i un
Hausson de gestualitat mesurada i elegant.
La segona part (The
màgic of the sixties) vol ser una remembrança dels espectacles de màgia
dels anys 60. Pel que fa a l’execució dels números, la perfecció continua sent
l’habitual. Ara bé: pel meu gust, aquí Hausson força un personatge que
s’allunya de la seva personalitat i, per la seva banda, Vanessa Torres (de presència,
caràcter i eficàcia sobradament demostrats en espectacles anteriors), fa un
paper també forçat, a mig camí de la Vanessa de la Lloll i aquella Mary Sue que
fa anys acompanyava el Mag Lari. Hi ha, encara, un doble aspecte que em sembla determinant:
el text és un gran enemic, tant de la poesia de la màgia com de la credibilitat
i solidesa del personatge de Hausson (ho demostren també els títols citats més
amunt).
Dubto que Brossa hagués estat gaire d’acord amb aquest
The màgic of the sixties; més aviat
me l’imagino suggerint camins pròxims als de l’actual Magie Nouvelle francesa. Però,
un cop dit això, jo seré sempre partidari dels equips artístics que
s’arrisquen: aquest experiment s’havia d’intentar, i ja sabem que l’encert no
està mai garantit.
