La companyia Sol Picó celebra els trenta anys carregada d’energia i múscul, com no podia ser d’altra manera si pensem en què és el que més caracteritza la mateixa Sol Picó com a ballarina i creadora. I per no perdre l’ocasió de celebrar aquest aniversari com cal, Carrer 024 (l’última creació de la companyia) ha sigut l’espectacle inaugural de l’edició d’enguany de Fira Tàrrega, que s’ha pogut veure durant tres dies seguits a l’Hort del Barceloní.
Carrer 024 és un espectacle de carrer de gran format amb una gran posada en escena que compta amb estructures metàl·liques que es desplacen (amb l’ajuda d’una vintena de voluntaris), fent desplaçar també al públic, desarticulant així la disposició de l’espai escènic a què estem acostumats. Precisament per evitar un dels principals “problemes” (si se’n pot dir així) de les arts de carrer, aquestes estructures mantenien als intèrprets elevats per sobre dels caps del públic, permetent així la visió dels assistents que van acceptar amb entusiasme la proposta. Cal reconèixer l’encert d’aquest format per al context d’un inici de festival, així com la complexitat tècnica i de producció que comporta per a la companyia, que van defensar amb molt d’encert. Vaig tenir algun flaix que em va recordar a la Fura dels Baus però versió tranqui (subscric les paraules de l’Oriol Puig Taulé, que l’espectacle “té un aire de 2004". També vaig recordar Velox (1995) de Deborah Colker, moment en què es representava molt hàbilment el quadre La Danse (1910) d’Henri Matisse.
Pel que fa al contingut temàtic de la peça –“la paradoxa de la soledat” en la societat contemporània, més poblada que mai–, vaig trobar força punts cecs que deixaven la dramatúrgia de l’espectacle tan desarticulada com la posada en escena. D’entrada, cal dir que tractar la qüestió del suïcidi no és gens fàcil, i que fer-ho en un context festiu, pot generar confusió en el públic si no se l’acompanya en els moments més teatralment dramàtics i en els salts emotius tan grans com el que hi ha entre la desesperació i l’esperança. El cas és que, sobretot en la part més teatral, el públic reia en moments gens còmics i fins i tot cridava animat per una música techno que suggeria més una festa nocturna que una situació tràgica. Però així com potser la interpretació teatral quedava una mica coixa, les parts coreogràfiques amb les cinc ballarines (estupendes totes elles) aconseguien generar imatges tan boniques i clares, que es notava que la connexió amb el públic era molt més simètrica. Pel que fa al final de l’espectacle, he de dir que tinc sentiments ambivalents, ja que per molt optimistes que vulguem ser, tots sabem que haver-nos empassat determinats contes de fades no ens ha fet més feliços.
