Diu Sol Picó que tots som una mica com illes flotants, que anem deambulant, en constant moviment, sense un rumb definit, que en la cerca de l’altre acabem sent xuclats per les pantalles. I per transmetre aquesta idea ha fet pujar als seus intèrprets a una sèrie d’estructures mòbils que es van movent, gràcies a una sèrie de voluntaris de la Fira, al llarg del solar que ocupa l’Hort del Barceloní. El resultat és una fantasia, un espectacle frapant.
Val a dir que els qui vam poder gaudir de la funció el divendres a la nit vam sentir com s’alineaven els astres. La rotunditat de la representació va venir acompanyada d’un cel que esclatava: la tempesta elèctrica a uns quants kilòmetres de Tàrrega semblava acompanyar els moviments de ballarins i ballarines. L’obra no és una representació contínua sinó episòdica, segons el moviment d’aquestes estructures. Però a una punta Juan J. Ochoa, en la seva torre, és el DJ qui va posant el ritme de la funció, bàsicament amb ritmes techno.
Les illes flotants de l’artista d’Alcoi transporten aquesta gent que semblen buscar una interacció que no es pot donar, que s’escapa pel forat d’una escala d’avió. Els cossos es busquen, però al final semblen atrets per una espècie de forat negre. El següent quadre ens presenta cinc dones clavades a terra. Mentre la plataforma es mou les intèrprets tracten d’alliberar-se de la seva immobilitat. Ho fan abillades amb un tel avellutat negre. Semblen “nazarenos”. Al ritme del “Caminemos” de Mina lluiten per desclavar-se del terra, per alliberar-se del vel mortuori. Després d’un parell de viatges més de les plataformes, i del previ dibuix d’un grafiter d’una persona amb ales, aquestes cinc dones seran com peces que es van encaixant entre elles a una paret amb claus. L’impacte visual d’aquesta performance és hipnòtic, com van movent-se a través d’aquella paret, encaixant les seves extremitats en cada pal . El quadre resultant és un quadre pictòric de cinc muses que semblen ballar una dansa. Però l’instant de comunió es trenca i les muses seran separades altre cop, cadascuna en la seva illa flotant. Però la catarsi arriba al final, com una espècie de fada, apareix una dona elevada per una grua hidràulica, amb un vestit blau. Seguint la dolça veu de Sílvia Pérez Cruz, aquest ésser de llum anirà a rescatar de l’aïllament les seves cinc muses. La cançó no pot ser més apropiada: “Mañana”. I acabem tots, intèrprets, DJ i públic corejant la seva tornada. Probablement, dels moments més emotius que es viuran a Tàrrega enguany.
