Casa nostra. Si los martes fueran viernes

Dansa

informació obra


Sinopsi:

La companyia presenta un treball escènic basat en l’estudi del gènere cinematogràfic de gàngsters o al voltant de la màfia. Aquest estudi serà el marc per generar un dispositiu que permeti desenvolupar una peça de composició instantània, amb totes les variables de l’escena: els cossos i les seves danses, el so, les llums i el vestuari es composen en viu.

Si Los Martes Fueran Viernes (SLMFV) és un espai de creació i producció de peces escèniques de composició instantània. Des de 2018 treballen a Barcelona amb l’objectiu de generar un espai sobre l’estudi i la pràctica de la improvisació. A les seves produccions hi han participat més de 130 artistes nacionals i internacionals i han col·laborat a Barcelona amb La Caldera, El Graner, La Lleailtat Santsenca, Nau Bostik, Pla Roig, Akasha Hub, i a Buenos Aires amb Galpon de Guevara, Dumont 4040 o Espacio Roseti.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Casa nostra. Si los martes fueran viernes

25/01/2023

SLMFV fan Casa Nostra la Casa de la Dansa

per Júlia Vernet Gaudes

Aquest cap de setmana, el Mercat de les Flors es va omplir no tant de ballarins i coreògrafs, sinó de gàngsters i membres d’alguna màfia italiana. El motiu era el dress code per anar a veure Casa nostra, l’espectacle d’improvisació del col·lectiu Si Los Martes Fueran Viernes (SLMFV), que va esgotar entrades pels dos dies de funció. La Sala Pina Bausch es va convertir en l’escenari d’una “moguda” gàngster, en la que sis improvisadors escènics havien estat convidats a participar amb el col·lectiu en el seu treball d’investigació escènica sobre aquest gènere cinematogràfic. Després de l’organització  de la segona edició d’Enemigos Íntimos, el primer festival d’improvisació a Barcelona, amb la coproducció del Mercat i el suport del Departament de Cultura, les creadores de SLMFV han pogut portar la seva recerca sobre la composició instantània a la Casa de la Dansa.

Ideada i dirigida per les argentines Valentina Azzati i Milagros García Salgueiro, amb la col·laboració en la creació d’Aina Lanas i Cuque Cao, la proposta consisteix a agafar el gènere cinematogràfic de les màfies per crear tota una ambientació escènica (a partir de les llums, el so, l’escenografia i el vestuari) que serveixi de pretext per a la improvisació. De fet, també el públic era convidat a participar de la cosa nostra vestint-se amb estètica gàngster que us deia. Tanmateix, la improvisació no succeïa només en els cossos dels intèrprets convidats, sinó que la resta d’elements escènics també eren improvisats, és a dir, que també componien escènicament alhora i en diàleg amb els cossos i el moviment; fins i tot hi havia canvis improvisats de vestuari i escenografia en el mateix transcurs de la funció. Res estava previst, tot era possible en tot moment, i això ja posava l’espectador d’entrada en un estat d’alerta i expectació davant la incertesa, un no saber compartit per tota la sala: públic, creadors, tècnics i intèrprets.