Fem-li una ullada ràpida (donats el números que es manegen , acabarem aviat) als moviments demogràfics que ha viscut la localitat val·lisoletana de Castroponce al llarg de les darreres dècades : sembla ser que la població ha passat dels ja ben minsos 206 habitants de l’any 1991, als 138 veïns oficials de l’any 2022. Som o no som al bell mig d’allò que se’n diu l’Espanya buida? Buida i ben buida s’està quedant de fet tota la comarca de Tierra de Campos, que forma part de la comunitat de Castella i Lleó, que s’estén per les províncies de Zamora, Valladolid, Palència i Lleó, i de la qual forma part Castroponce. Però qui ho diu, que entre tanta buidor no es pugui trobar aquella mena d’inquietud intel·lectual que es pregunta dia sí i dia també sobre el futur que l’espera a l’avantguarda al llarg del segle XXI i el grau d’implicació política que pot contenir una representació teatral, com si en aquestes preguntes els hi anés la vida a les persones que se les fan? Ja voldríem que els urbanites que tant se les donen de practicar el cosmopolitisme a dojo, compartissin el neguit que mostren els ponents d’aquest simposi , a l’hora d’analitzar els ets i uts de la teoria i la praxis avantguardista , afegint-li aquell punt d’atàvica saviesa popular amb arrels rurals que comporta haver nascut on han nascut .
D’altra banda, Castroponce i totes les poblacions que s’estenen al seu voltant en aquest territori tan immutablement pla (una planúria que no s’acaba mai) poden estar molt buides. Però quan es convoca un simposi com aquest, els hi surten de sota les pedres prou veïns com per a poder omplir de gom a gom la poc formal sala d’actes en la qual es debatran tan seriosos temes. Uns seriosos temes que , això sí, ens arribaran guarnits amb l’humor que el caracteritza per un Pablo Rosal que ha tingut la gosadia de donar-li versemblança a tan inversemblant simposi, ficar-se sota la pell de cadascun dels ponents i dels convocants que han posat en marxa tan lloable trobada, i construir per a ells i elles unes ben articulades intervencions que diuen també molt sobre la particular idiosincràsia de cadascun dels reunits. Començant, està clar, per la Lourdes ,aquesta filla pròdiga de Castroponce i exalcaldessa d’una població veïna que un nefast dia ja llunyà va tenir que partir de la seva estimada terra per culpa d’una agosarada idea que no revelaré per tal de no fer-li excessives revelacions als futurs assistents d’aquest acte... però que mereixeria ser analitzada a Les Corts : de ben segur que atorgar-li protagonisme despertaria més interès que segons quins debats d’investidura.
El cas és que a l’empenta de la Lourdes li devem aquesta notable trobada també farcida d’altes aspiracions reflexives, que en té també un punt d’acte de desgreuge capaç de retornar-li a la Lourdes la pàtina que mai no se li hauria d’haver qüestionat, i que Rosal situa l’any 2015. Tot i que, calendari a banda, li trobo a la proposta un atemporal puntet vintage : no sé per què. però de vegades , escoltant aquest ponents, el cap se m'ha anat cap el cinema de Berlanga i els guions d'Azcona , encara que Rosal prescindeixi del seu grau d'acidesa i potencii per contra l'atmosfera lleugerament surrealista de tot plegat. Donant de nou mostres d’aquell ben eixerit i ben carismàtic fregolisme interpretatiu que fa poc el va portar a interpretar tots els personatges d’una novel·la negra amb humorístiques tonalitats també ben vintage ( “Asesinato de un fotógrafo”) , Rosal ens presenta la galeria de personatges convocats pel simposi embolcallant-los amb una tendresa naïf que exclou els excessos caricaturescos. Ben al contrari: tal i com apunta l’autor, en l’aparent ingenuïtat d’aquesta colla, s’hi pot reconèixer “la passió que és bona guia i font”. També és Rosal qui afirma que “cal recuperar l’entrega juganera, voluntàriament ingènua i irrenunciablement lluminosa” , si volem desempallegar-nos una mica d’aquesta tendència al constant comentari d’actualitat, la constant reivindicació , la constant condemna i la tendència a l’elegia que ho acaba viciant una mica tot. Parant orella a les de vegades un xic arrauxades però sempre apassionades sentencies dels ponents d’aquest simposi en el qual no hi té cabuda l’avorriment ( i no tots els simposis poden dir el mateix; més aviat ho poden fer pocs) , anem en la bona direcció. I tenim assegurada una bona estona d’aquella mena de teatre un xic o un molt polític que defuig per complert els tòpics també sovint un xic o molt dogmàtics amb els quals té tendència a presentar-se segons quin teatre polític.
