Aquest espectacle de Pablo Rosal, que obrirà la Tardor Sanchis, està programat com un obsequi que la Sala Beckett vol oferir al seu fundador, mestre de tants dramaturgs i dramaturgues i activador de tantes fructíferes reflexions. Teatre, política i sentit de l’humor.
L’any 2015 es va produir, en el petit municipi val·lisoletà de Castroponce, un fascinant simposi sobre teatre polític en el qual es van exposar senzilles i clarividents idees entorn de la creació i la seva implicació política. Assistirem a la reconstrucció d’aquell esdeveniment que, amb clara vocació divulgativa, va delectar l’audiència.
Deu fer prop de dues dècades (en els anys del Pep Guardiola d'entrenador al Barça) un dramaturg li explicava a un altre les normes del futbol: que si són dues parts de 45 minuts (hi pot haver pròrroga i penals en les eliminatòries) i que guanya qui marca més gols. Així de bàsic. L'altre se l'escoltava interessat al bar del costat de la Sala Beckett de Gràcia mentre es retransmetia un partit de Champions (fet que afectava periòdicament a les taquilles de les sales, d'aquells vespres). A Pablo Rosal li van encarregar que fes un text sobre la dependència de la política en el teatre. I viceversa. Ell, amant de les falses conferències, va escriure i estrenar al Teatro del Barrio de Madrid aquest muntatge, en què, Lourdes, una exalcaldessa de Becerril de Campos (però filla del municipi de Castroponce) muntava un simposi particular en la sala d'actes poliesportiu del poble natal, deu anys després que l'expulsessin per radical i forassenyada de la política.
Castroponce 0; Becerril de Campos 0.
La prévia de partit: Pablo Rosal és un enamorat de les paraules. Amb elles, és capaç d'indagar sobre un crim (Asesinato de un fotógrafo) o de bastir una ponència sobre el teatre i la política en un quadre rural que, deambula de la caricatura a l'homenatge. Poques vegades, fins ara el gust per l'adjectivació barroca i pels noms encavalcats arribaven a bon port. Interpretada aquesta conferència que recull les cites més rellevants d'unes jornades (de fet un únic debat amb quatre ponents, la moderadora i una pianista), esdevingudes, vuit anys enrere. Als pobles de la comarca Tierra de Campo (una extensa planúria de Valladolid) tot passa a una velocitat pasmosament lenta. Però la revolució es manté latent, en aquesta aparent conversa literària, amb el públic encuriosit per la concurrència convidada.
L'alienació: A la taula, amb botelles d'aigua, cartel·les i rams de flors figuraven:
*Demetrio, un actor amateur i paleta. Capaç de tornar i posar totxos. Seria tota una garantia a la porteria.
*Anselmo, l'amo del bar des de fa 40 anys. Molt atent a l'entorn. Ideal centrecampista amb capacitat per fer canvis de jocs.
*Anatolia, gestora cultural que tant organitza accions folklòriques com provoca performances anitisistema en secret (però tothom sap que ella n'es la instigadora). Hàbil extrem, va d'una banda a l'altra, sense patir incoherència. També sap pujar la pilota des de l'àrea.
*Sebastián, el criat dels marquesos durant dècades que va fer-se famós per les seves dots de cabareter i bufó. Tothom reia a les seves reflexions ditiràmbiques però afinades. Avui és un davanter dels que obvien l'"òrsai" i sempre amb la canya preparada.
*La pianista Teófila (sempre amatent a improvisar uns acords per rematar cada intervenció) faria com de linier, una àrbitra que anava compinxada amb l'excaldaldessa, xiulant les intervencions des del faristol. O una implacable assistent del VAR.
la crònica del partit. La conferència la presenta una estudiant de periodisme que va anar prenent notes en un racó i dreta el dia de la ponència (perquè ja no quedaven cadires). Recolzada, possiblement a una de les cistelles de basquet que tacaven les imatges projectades, puntualment. Ella (en realitat, tots els papers de l'auca els fa el mateix Rosal variant la veu o la posició del cos) explica la peripècia per la que qual l'alcaldessa va ser expulsada. Pretenia rebentar els bàndols ideològics i que tothom volgués (que guanyés l'opció contrària). Seria la millor fórmula per empatitzar amb l'adversari i per trobar els punts de consens. Aquest rebuig frontal va comportar un exili voluntari a la capital, a Palencia, on obriria una escola i una companyia de teatre. Deu anys després de revisió personal la va portar a debatre sobre teatre i politica per a l'avantguarda del segle XXI.
Si això fos la crònica política es desgranarien les declaracions dels diversos ponents. Si fos la crònica esportiva (com simula pel format) es podrien detallar els xuts des de l'àrea de Demetrio que recollia la seva exparella (Anatòlia), ja al camp contrari. Però, a les cròniques de teatre, només es pot incidir en l'arrencada. Què la trama sigui en directe i en comunió amb els altres espectadors (afició) que esdevingui la catarsi. En tot cas, sí que ens atrevim a avançar el marcador (que és ben visible arreu, des de la primera línia:
Castroponce 1; Becerril de Campos 0.
Els cambrers del bar proper a la Sala Beckett de Gràcia, de fa dues dècades, possiblement no sentirien la conversa entre els dos dramaturgs. En canvi, amb la calma de Castroponce, Anselmo, sense dir res en trauria les seves conclusions per fer que el brogit habitual del dòmino en les seves taules fos tant harmònic com els aplaudiments finals a Pablo Rosal.