Colombo serà sempre un referent televisiu per a la generació de la transició. De, fet, ara ha tornat i tot i que siguin anacrònics els seus havans, segueix persuadint amb el cabell despentinat, la gavardina malgirbada i les refexions que es perden en les seves cavil·lacions mundanes. Pablo Rosal juga a construir una mena de western urbà, ens explica un conte a la vora del foc amb poc més que les paraules i un reportatge fotogràfic de l'escena del crim. Sense ni tant sols tocar el cos per no deixar empremtes, sense necessitat de practicar proves d'ADN a tort i a dret ni de fer cap escolta telefònica (legal o il·legal) té el repte de resoldre un cas d'un assassinat que li encarrega la pròpia víctima. Aquesta intueix que té els dies comptats i demana que es descobreixi l'assassí, sense que la policia hi posi les seves urpes ni embruti l'escena del crim amb tovalloletes i bastonets de cotó i les seves cintes del "NOT PASS" del CSI Las Vegas. Si us plau, si s'ha d'investigar la seva mort, que es faci amb classe, sense que es perdi la ratlla planxada dels pantalons.
Rosal entén que estem fent teatre i que juga al seu Cluédo particular amb la intenció de fer reflexions filosòfiques sobre la vida i la humanitat veient com l'escenari va exposant proves, com la partida d'escacs va iniciant els seus moviments. Ferran Dordal (Reiseführer), un director amic de l'autor i intèrpret, juga al tòpic a l'extrem, fent còmplice l'espectador de la situació des de la primera cantarella de trompeta i bateria de jazz que cantusseja el propi Rosal amb la boca. Tots els tòpics es brinden a escena i un subtil espai sonor va accelerant l'acció que acaba com un clàssic Agatha Christie amb els sospitosos dins de la cambra on s'ha produït el crim (Assassinat a l'Orient Express).
Les fotografies deixen unes pistes molt clares de com serà l'espectacle. Per una banda, amb una estranya buidor, com aquelles cambres d'Edward Hopper (Eva Hibernia en faria un homeatge a La América d'Edward Hopper) que tant agraden a l'escena. Per una altra banda, amb la trampa mostrada sense vergonya d'anar modificant l'ordre dels elements instal·lats en aquell hotel decadent, de dubtós gust (de moqueta, escales d'alumini lluent i làmines intranscencents a les parets). En realitat, totes les imatges, que no deixen veure cap rostre, totes les localitzacions, apareixen enmarcades en un requadre blanc. Res es pot escapar: Ni tant sols la imatge té fuga. Tot pretén ser analític i sap, des del principi, tot té un cert aire de truc barat, d'engany per tenir coartada, de detalls per incriminar-se i passar a tenir un instant de vida de risc. El mèrit és que el detectiu Julio Romero vagi resolent el cas, tot deixant petjades de la seva buidor. El joc domina l'escena; les reflexions s'esvaeixen com els pensaments de'n Colombo de la tele, tot confiant una conversa amb la seva dona que el treu de la investigació i que sempre, li dona la clau per saber qui i per què ha estat l'assassí.
En una crítica, si hi ha una norma clara, és amagar qui és l'assassí; això és feina del nostre Julio Romero en aquest untatge. Aquí només es pot dir que en aquesta vida en contìnua crisi del detectiu, tot i el seu gust per vestir elegantment, es percep una societat que viu paral·lela a la quotidianeïtat: Respiren una certa aristocràcia, gasten un castellà amb adjectius i frases ampul·losament divertides, els agrada fantasiejar sense que, aparentment, tingui cap més preocupació a la vida que distreure's i explotar a màxim la vida, sense massa risc. Aquells rentistes que vivien sense fer gaire escarafalls, són els enjogassats que deurien provar la droga fins que van veure que els podia fer perillar el seu status i han tornat a una vida més apagada i més healthy. El teatre és menys agressiu. Però hi ha moments que necessiten exposar-se i pujar a l'escenari o es posen dalt d'una barana de la Ronda per percebre el risc de la caiguda. En aquest Asesinato de un fotógrafo, s'intueix que qui dóna senyals de vida és aquell dandi presumit, que evita comprometre's gaire en res ni ningú. Com aquella generació finita d'aristòcrates de Mallorca de Mort de Dama de Llorenç Vilallonga (TNC, 2009) treuen el seu bigoti de l'armari, per dir que encara són vius, per comprovar que el món roda sense ells. Ara, serà l'espectador el que descobreixi qui pot ser aquest personatge si l'actor que fa de Romero, o bé l'autor que ho ha escrit. O tot plegat és una patina d'enginyós engany.
