La Sala Beckett acull, fins al 19 de febrer, Asesinato de un fotógrafo, una obra de Pablo Rosal que interpreta ell mateix sota la direcció de Ferran Dordal i Lalueza. L’autor, que ha obtingut un gran reconeixement a Madrid amb obres com Los que hablan (2020) i Castroponce (2022), defineix la peça que ara presenta com un fotoroman escènic, homenatge i paròdia del gènere negre. Un detectiu existencial, deliciosament anacrònic, ens sedueix amb un relat habitat per múltiples veus i visualment embolcallat amb una successió de fotografies de Noemí Elias Bascuñana.
“Soñé con detectives perdidos en la ciudad oscura”, escriu Roberto Bolaño en un poema de Los perros románticos. També Pablo Rosal ha somiat amb un detectiu, Julio Romero ‒nom castís i evocador com pocs‒, però el seu deambular pels carrers de Barcelona està justificat per una investigació, un encàrrec pòstum que activa un relat impol·lut. La imitació onomatopeica del so d’una trompeta dona pas a l’esplèndida partitura de Clara Aguilar i Pau Matas.
L'avatar del narrador és un detectiu flâneur, un espia de la vida. El seu sofisticat autoretrat respon, més que al narcisisme, a la voluntat d'oferir sempre, per cortesia, la millor versió de si mateix. Sol en escena, l'actor es perfila com un pulcre figurí amb barret i gavardina ‒el disseny de vestuari va a càrrec de Sílvia Delagneau‒, per acabar-se convertint en la silueta que desapareix rere la pantalla cremada. L'estètica d'aquest dandi amable, antídot contra la vulgaritat, s'estén a totes les seves interaccions: “Sólo existo para ciertos momentos brillantes, los escenarios de la vida, alguna conversación de vez en cuando… el resto del tiempo prefiero casi no existir”.
L'escena d'un crim és sempre una posada en escena ‒diu Julio Romero‒, i tot cadàver inaugura un relat. Seguint les pistes d'una misteriosa nota, el detectiu recorre la ciutat i interacciona amb una sèrie de personatges que assumeix en estil directe la mateixa figura narradora, transitant per veus que assimila i modula amb petites inflexions i gestos subtils: un matrimoni de classe alta, una política demagoga que regenta un puticlub, un periodista atrabiliari, un recepcionista àvid de protagonisme… Els personatges més honestos i entranyables són la serventa-espia i el cambrer-novel·lista, sens dubte perquè es mantenen fidels a una determinada visió del món que és compartida ‒o mediatitzada‒ pel detectiu-poeta.
En precisa, mil·limètrica sincronia amb el discurs, es projecten diferents fotografies, moltes d'elles de carrers de Barcelona, “divina ciudad callada” sense rastre de vida. Com si resseguís el traçat ‒gairebé arqueològic‒ d'una ciutat en procés de desaparició, el detectiu deixa constància narrada del caràcter transitori de les fesomies de gent de qui no ens mostra el rostre. Allò que es projecta en pantalla és una reguera de llocs per on passa el personatge ‒avingudes, bars, llibreries, cambres d'hotel‒, amb zoom sobre determinats objectes. I, malgrat tot, aquest relat aparentment intemporal, modelat a partir d'un clixé reconfortant i visualment confegit amb fotos de paisatges urbans sense figuració humana, conté una crítica obliqua o indirecta a la globalització que mai retrata.
El fotoperiodista assassinat va deixar escrit en un assaig teòric que, si l'autor de l'obra desapareix, desapareix també el sacrifici i ens oblidem que la imatge neix del cos. Aquesta cita, que el detectiu troba en un exercici pràcticament de bibliomància, predica també de la peça teatral en què s'insereix. Asesinato de un fotógrafo constitueix tota una declaració d’intencions a favor de la paraula, la presència escènica i l’autoria manifesta, i no deixen de ser-ne ecos o reflexos metateatrals, d’una banda, la resistència del fotògraf a adaptar-se a l’era digital i, de l’altra, la nostàlgia del detectiu per un món extingit. Pablo Rosal, sempre en escena, projecta un to permanentment irònic ‒i tendre alhora‒ sobre la composició mateixa del personatge. La direcció de Ferran Dordal orquestra les diferents disciplines de manera que intersequin en el moment precís, amb total justesa i rigor, però procurant que l’amalgama i la síntesi siguin cosa de cada espectador. La recepció, que esdevé activa i còmplice, és també enriolada, perquè no és poca la comicitat que es desprèn tant de la interpretació com del text, trufat de girs estudiadament literaris ‒“florilegio de billetes”; “cirujana de la desertización del alma”‒ que es combinen graciosament amb arcaismes del registre col·loquial ‒com “triquiñuelas” o “pilinguis”‒ i enginyoses cristal·litzacions aforístiques a l’estil de les greguerías: “Yo siempre digo que en una casa de citas es donde se dicen las mejores réplicas”.
Al programa de mà, l'autor afirma que observar el món és una acció d'origen diví i, com a tal, ha de transcendir la condemna, el posicionament o el simple comentari. El detectiu, que fa de l'observació el centre de la seva activitat ‒“La única manera de agradecer la vida es observarla”‒, busca reconstruir una seqüència probable ‒o peregrina‒ dels fets que no traeixi la poesia; dialoga amb la vida i la balla amb elegància ‒per exemple, en l'el·líptica escena de seducció, tan pròpia del gènere, amb un personatge subaltern que és el més digne de tots‒. Més enllà del crim, que esdevé coartada existencial o esquer argumental, aquest relat és una indagació que vol defugir l'arbitrarietat i l'aleatorietat per reinventar el món. El misteri no és la mort sinó la vida, ens ve a dir el detectiu-poeta, que, lluny de treballar per la literalitat del relat, arriba a les conclusions del cas com qui fa un salt al buit i salva l'insalvable, fins a la reconciliació final. També a Pablo Rosal el mou el noble propòsit d'excitar la curiositat i propiciar l'encontre; el seu verb i el seu estilitzat savoir faire escènic celebren les potències del ludisme i la imaginació. Un gaudi absolut.
