Potser en els teus més humits somnis detectivescos has somiat alguna vegada ser un Philip Marlowe o un Sam Spade, per posar com a exemple dues referències mítiques. I posats a somiar, potser t’has imaginat també alguna vegada que, després d’haver trobat un perdut falcó maltès, estaves apurant l’última copa ( o la penúltima; com canta el Sinatra de “One For My Baby” , sempre toca demanar-ne “One More For The Road”) en un bar que ha conegut millors èpoques situat al Sunset Boulevard de Los Angeles. I que llavors, entrava per la porta una noia molt semblant a Lauren Bacall i et deixava anar allò de “ si em necessites, xiula”, donant-li així un tarannà inesperadament engrescador a la teva gris jornada detectivesca.
Però el cert és que si et dius Julio Romero, tots aquests somnis resulten superflus i fora de lloc. Si el teu autor teatral , gens innocentment , t’ha posat el mateix nom que el d’aquell altre “Julio Romero de Torres “ que segons la popular copla “pintó a la mujer española” i les pintures del qual van quedar per sempre més associades als bitllets de 100 pessetes, ja te’n pots anar oblidant del somni etern a l’estil Chandler, de Sinatra, de Sunset Boulevard i (no cal ni dir-ho) de Lauren Bacall. Si portes el nom que Pablo Rosal li ha posat al detectiu al qual ell mateix dona vida amb molt notables recursos interpretatius, molta complicitat juganera i certa tendència melòdica (aquí és on es nota que Julio Romero segueix somiant una mica amb Sinatra) , ja pots sospitar que la teva realitat s’assemblarà més a aquella viscuda pel melancòlic Alfredo Landa d’ “El crack” que al dels llegendaris detectius novel·lescos als quals Hollywood els hi va posar cara de Humphrey Bogart . Uns detectius que, certament, també arrossegaven la seva bona càrrega de malenconia, com li correspon a qualsevol “loser” amb consciència de ser-ho. Però que ho feien amb aquella mena d’elegant displicència difícil de reconèixer en el tronat detectiu landesc creat José Luis Garci . Un detectiu , d’altra banda, situat ben bé a l’altre cara del mirall en el qual es reflexa Julio Romero, tot ell pura jovialitat lliurada en cos i ànima a un ofici que no para de deparar-li alegries. I és que cada nou cadàver que li surt al pas suposa per al nostre voluntariós investigador una nova possibilitat d’intentar treure l’entrellat de misteris criminals totalment addictius, i ben reveladors dels tortuosos camins que segueix l’anima humana. I ara hi ha un cadàver que fins i tot ha tingut la gentilesa de contractar-lo , dir-li on el pot trobar , i marcar-li un termini molt definit per resoldre el seu cas.
Però malgrat les diferències, tot va ser conèixer Julio Romero i començar a veure les fotografies que formen part essencial d’aquesta proposta ( no per res, el cadàver havia estat un prestigiós fotògraf) ,i el cap se me’n va anar immediatament cap aquell altre detectiu de Landa amb despatx a la Gran Via madrilenya . Un detectiu que, donada l’època de la seva primera aparició (1981) es movia per un territori tan decadent des del punt de vista ètic com des del punt de vista estètic del tot associat als anys de la transició. I encara que Julio Romero es mogui per un territori diferent, quelcom d’aquella atmosfera èticament i estèticament decadent, li surt també al pas de forma constant. Les fotografies de les quals ha estat exclòs tot rastre de vida humana ( tret del rastre que deixa el cos d’un mort) transmeten una ben conscient atemporalitat, i et mostren escenaris buits (hotels inhòspits , vestíbuls desemparats, bars de putes decorats amb el cromatisme característic dels anys 70... )també indubtablement decrèpits, encara que es maquillin per tal de seguir dissimulant la seva decrepitud . Per alguna cosa aquest “fotoroman escènic, alhora homenatge i paròdia del gènere”(segons definició del director Ferran Dordal i Lalueza, artífex del ben sostingut ritme que mostra l’espectacle gairebé tota l’estona) està protagonitzat per un personatge que , segons el mateix autor , respon a “la manida figura anacrónica del detective”, encara que en aquesta figura hagi dipositat alhora segons les seves pròpies paraules “la esperanza inagotable de la Poesía”.
Aquesta poesia ben mesurada que s’implica en el joc i no vol imposar-li les seves pròpies regles, funciona de forma excel·lent al llarg de bona part de l’espectacle. Però alhora, em sembla la culpable (ja se sap que sempre que hi ha un crim es busca un culpable, encara que de vegades també pugui passar que no hi hagi ni una cosa ni una altra malgrat les aparences) de la decebedora resolució del cas que planteja Rosal. L’autor i protagonista del seu monòleg es mou amb molta perícia i molt humor pel bell mig de tots el llocs comuns i tots els ambients associats al gènere, mentre ell mateix i peça a peça es va posant l’uniforme que caracteritza a un detectiu fidel a la indumentària associada al seu ofici. I la seva àrdua investigació es veu complementada i ben il·lustrada per aquest grapat de reveladores imatges fotogràfiques que creen molt d’ambient, i a les qual només se’ls hi pot retreure una innecessària tendència a la repetició puntual; no aniria malament , substituir algunes d’aquestes repeticions per noves imatges. Però arribada l’hora de la veritat , Rosal s’apunta al “whodunit” , aquella mena de gènere dins del gènere policíac que es va convertir en una especialitat de la literatura d’Agatha Christie, i que ara practica també amb renovada fortuna la sèrie cinematogràfica iniciada amb “Punyals per l’esquena”. Ja sabeu com va la cosa: tot consisteix en reunir tots els possibles culpables en una mateixa estància ,sota l’atempta mirada d’un detectiu que habitualment, ja té molt clar qui haurà de carregar amb les culpes...però que alhora gaudeix deixant a la vista els draps bruts de cadascun dels convocats, i les raons que els haguessin pogut portar a cometre el crim. Arribats a aquest punt, diria que la poètica forçada s’imposa a tota la resta en el cas de Rosal. I arriba a unes conclusions sorprenentment desproveïdes de cap mena de malicia , sorprenentment amables i sorprenentment allunyades d’aquell punt d’inevitable sordidesa enfront el qual s’acaba topant sempre un detectiu. Potser es tracta d’un intent conscient de donar-li la volta a les convencions del gènere. Però em sembla un intent fallit que juga a la contra de la bona factura general que presenta la seva proposta, a la qual li sobra potser també un lleuger excés de minutatge.
