Heu vist la notable pel·lícula “Juno”? L’any 2007 la va interpretar un actor ara conegut com a Elliot Page a qui , llavors, no li quedava altre remei que fer-se dir Ellen Page, encara que sempre hagués sabut que en realitat ella era ell, i que , en realitat, a Ellen li corresponia el nom d’ Elliot. En aquella època, haver protagonitzat la pel·lícula que llavors se’n va emportar l’Oscar al millor guió, li va proporcionar alhora a l’Elliot que encara portava el nom d’Ellen una nominació a l’Oscar a la millor actriu. Però quinze anys més tard, sabem ja que aquella nominació hauria d’haver canviat de sexe tal i com ho va fer la mateixa persona en la qual va recaure. Tot i que , en realitat, l’Elliot us podria aclarir que això seu, com això altre de totes les persones que han pres opcions iguals a les seves, no és precisament cap canvi de sexe, sinó l’avinentesa que fa palès el sexe que sempre els hi ha correspost, més enllà de les falses evidències. Per cert: recordeu que el gran problema al qual s’enfrontava la Juno, era el d’un embaràs no desitjat, fruit de la seva adolescent primera experiència sexual?
Doncs bé: aquest serà també e problema al qual s’haurà d’enfrontar en Martí d’aquest monòleg de Pau Coya , malgrat que en aquest cas, l’embaràs no sigui fruit de cap primera experiència sexual , sinó d’una discotequera trobada passional. I malgrat que en Martí que tant s’identifica amb “Juno” sigui un noi hormonat amb ingents quantitats de testosterona ,susceptible d’oblidar per un moment els perills inherents a la seva condició física originaria. I això que la seva doctora no ha deixat mai de recordar-li aquests perills .Però quan la passió ataca fort, quan tens davant teu aquell objecte de desig que sembla capaç de fer realitat tots els teus desitjos (fins i tot aquells que van més enllà de la carn i projecten fantasies romàntiques) i que mai hauries cregut que s’acabaria fixant en tu, i quan els dubtes associats als teus processos de transició i a la imatge que transmets et fan sentir insegur sobre tot i sobre tothom, t’he n’oblides ràpid de la sàvia doctora que et dóna savis consells. I a la que et descuides ja estàs a la farmàcia , esgotant totes les existències de predictor ,i desitjant que totes les prediccions que van confirmant una darrera de l’altra no siguin altra cosa que un reiterat error. Però quan no et resta altra que assumir que l’error no és pas cap error, no et queda tampoc altra que començar a comunicar-ho a qui no li pots ocultar quelcom d’aquesta magnitud (al cap i a la fi, d’aquí quatre dies a tothom li resultarà evident) , i començar a plantejar-te quina opció vols prendre davant l’evidència. Aquest és el nucli al voltant del qual Coya construeix una proposta que, com li passava també a “Juno” . opta per no fer cap drama d’allò que podria semblar dramàtic, tot traient-li ferro al tema. I que, tot situant el seu protagonista i situant-nos tots plegats davant un fet que pot adquirir per moments ’aspecte d’un carrer sense sortida que t’obliga a escollir allò que no voldries escollir, et recorda també que escollir , forma part dels conflictes inherents al territori de llibertat que t’has guanyat a pols.
Coya es troba ara mateix present també a la cartellera a l’altra banda de la ciutat amb un text, el de “Pols de diamant”, que presenta una dramatúrgia un xic més complexa i elaborada que la d’aquest monòleg molt ben defensat per Marc Torres. Però que, en qualsevol cas, forma juntament amb aquest “Cavallet de mar” un excel·lent díptic que permet valorar les qualitats d’un autor al qual caldrà tenir molt en compte d’ara en davant. Dirigida amb molt eficaç dinamisme per una Rebeca Del Fresno que ens permet seguir segon a segon l’estat evolutiu en el qual es troben les xarxes socials freqüentades pel Martí i el ritme que segueixen els missatges les trucades que rep o envia, , l’obra de la Flyhard ens permet conèixer el Coya més animosament optimista malgrat les circumstàncies; el Coya que servint-se de l’empatia entusiasta que transmet també Torres , ens recorda fins a quin punt hauria d’estar assumit que els essers humans pugéssim alhora també assumir la maternitat, la paternitat o el no desig de paternitat ni de maternitat ,amb la mateixa versàtil fluïdesa amb que ho fan els cavallets de mar. L’aposta per la diversitat i el cos no normatiu però ni de lluny invisible d’aquesta comèdia amb apunts lleugerament dramàtics està construïda amb tonalitats molt més efervescents que aquelles que transmet amb força més foscor el Coya situat a l’altre extrem de Barcelona. Però tots dos ,mereixen ser visitats per igual , per tal d’adonar-nos de la rica complexitat del seu creador. Com deia abans, caldrà seguir-li les passes de ben a prop.
