El cavallet de mar ‒no galopa sinó que neda‒ és la imatge escollida com a poètica evocació d'un jove trans gestant en l'obra que es pot veure a la Sala Flyhard fins al 27 de novembre. L'ha escrit el dramaturg mallorquí Pau Coya ‒que també té en cartell Pols de diamant a la Sala Versus Glòries‒, i la dirigeix Rebeca Del Fresno.
Primer de tot, cal admirar aquest tros d'actor que és Marc Torres, en el paper d'un noi trans de vint anys que, just quan en fa un que li administren testosterona, rep la sorprenent i trasbalsadora notícia que està embarassat. L'intèrpret porta tot el pes de l'espectacle, fent creïbles un reguitzell de situacions en què el patiment alterna amb un humor molt efectiu. Així, la seva actuació ens commou i també ens fa riure ‒per exemple, quan s'exclama perquè ha “robat una panxa”‒. Enfrontat a les exasperants incongruències administratives, a una sèrie d'equívocs relacionals i a les seves pròpies i legítimes contradiccions, el personatge travessa diferents estats i tessitures anímiques: l'exultació ‒a la discoteca‒, l'avidesa ‒de reconeixement, d'amor‒, l'ofuscació ‒fins al delirium tremens‒, l'equilibri retrobat i l'orgull. A més, assumeix també les rèpliques, sovint en to paròdic, d'aquells amb qui interacciona: el rotllo d'una nit, un venedor de disfresses, l'endocrinòloga... Només la seva millor amiga i companya de pis té un rostre i una veu propis, que arriben a través de vídeos i missatges per mòbil.
Resulta molt suggestiva i vívida la manera com mira cadascuna de les persones del públic, parlant-los en to confessional ‒l'estratègia serveix per explicar-se ell mateix‒ com si s'adrecés a eventuals amics i còmplices o, fins i tot, a la figura del pare mort abans d'hora. Malgrat que no està satisfet amb la seva imatge ‒voldria una bona barba i que no se li notessin els pits‒, se sent força en pau amb ell mateix. Ara bé, en el moment més conflictiu de la peripècia, la manera despietada com es percep ‒”patètic i ansiós”‒ es traduirà en unes veus que retrunyen, deformades i invasives, dins el seu cap. Finalment, però, arriba la revelació conciliadora, de la mà d'un nen amb nom d'evangelista i mirada generosa que el ressignifica a través de la imatge del cavallet de mar. La descripció biològica d'aquest peix tan singular ‒amb mascles incubadors i una extraordinària capacitat de camuflatge‒ se superposa al substrat mític que el representa com a animal de tir de carruatges marins. Igual com passava a l'obra Hermafrodites a cavall o la rebel·lió del desig, del Col·lectiu Que no salga de aquí, determinades criatures mitològiques ‒l'hipocamp, en aquest cas‒ poden funcionar com una expressiva i suggeridora metàfora de la superació del binarisme.
En l'espai escènic dissenyat, com les llums, per Joan Fullana, el vàter es troba en un lloc privilegiat. Aquí la cosa no va de trastorns de la conducta alimentària ‒aquesta era la raó de ser dels inodors de Nua (Radiografia d’un trastorn), una obra de la també mallorquina Ann Perelló, dirigida per Marta Aran‒, però alguna nàusea sí que hi ha, en sentit estricte i en sentit existencial. La cabina que envolta la tassa evoca, entre d'altres, el lavabo d'una discoteca i l'emprovador d’una botiga de disfresses; en horitzontal, tant pot representar una barra de bar com un taulell o, fins i tot, un autobús. També fa de suport o pantalla on projectar missatges de WhatsApp, videotrucades i material de YouTube. I és que la posada en escena juga a fons amb l'scrolling.
La direcció de Rebeca Del Fresno marca un ritme trepidant i aporta eficaces solucions escèniques a una obra valenta i ben travada. L'espai sonor de Pere Joan Company i la il·luminació de Fullana sobredimensionen l'obcecació del protagonista, que sent com ressonen dins el seu cap determinades frases que han estat expedides, en un moment o altre, per la mare, l'amiga, el nen angelical, el metge o la veu en off d'un documental. Hi ha tot un enfilall d'epítets ‒en gran part, autoinfligits‒ que se li claven com dards: mimètic, indefens, transparent, transgressor... Però també és poderós com “el puto Neptú” i versàtil com un mascle gestant. Després del crescendo delirant ve la calma. I, amb ella, l'esperança que hi ha un futur habitable, així com nous models de família per explorar. Perquè, tal com diu el personatge, ja és hora de superar la disfòria per abraçar l'eufòria de gènere.
