Diuen que els espectacles d'aquest artista enamoren espectadors i espectadors de tota mena a primer cop d'ull, potser perquè aquest acròbata, malabarista i coreògraf s'entesta a desafiar les lleis del moviment i a crear unes escenes de grup que combinen una habilitat tècnica excepcional amb una imaginació fora dels límits i una poesia que ho amara tot. Al Grec 2018 Festival de Barcelona el vam veure per primera vegada a la ciutat amb Minuit, però ja feia un parell d'anys que el públic europeu el coneixia per aquest espectacle, Celui qui tombe. Aquí, col·loca sis intèrprets —són ballarins, acròbates o totes dues coses a la vegada?— sobre una plataforma que belluga constantment i que els sotmet a una situació d'inestabilitat que possiblement tingui molts punts en comú amb les inseguretats i els entrebancs que tothom pateix durant l'existència. Obligats a treballar en comú, a confiar els uns en els altres, aquests artistes interpreten un muntatge escènic, però sembla ben bé que ens parlin de la vida humana.
El muntatge es va estrenar l'any 2014 a la Biennal de la Dansa de Lió, però encara no s'havia vist mai a Barcelona. Serà una nova oportunitat, després de l'esmentada Minuit, de posar a prova el talent d'un artista que va crear la seva primera companyia l'any 2010, després d'haver actuat amb coreògrafs de renom. Format en les arts del circ i la dansa, va formar part de la companyia de dansa de Maguy Marin i ha creat peces que exploren els conceptes de gravetat, equilibri i punt de suspensió, el moment en què un objecte llançat a l'aire arriba al punt més alt de la paràbola abans no comenci a caure, que ha estat el focus d'algunes de les seves creacions escèniques.
Del 2016 al 2022, ha estat director del Centre Coreogràfic Nacional de Grenoble (CCN2), i s’ha convertit en el primer artista de circ a dirigir una institució nacional dedicada a l'art coreogràfic. Avui, amb la nova Yoann Bourgeois Art Company, continua desenvolupant-se a través de creacions, col·laboracions i tallers arreu del món. En perpètua renovació, actualment treballa en un projecte innovador, un espai natural sensible (SNE) que combinarà la recerca poètica i la protecció del medi ambient.
Una producció de la Yoann Bourgeois Art Company
En coproducció amb Mc2: Grenoble - Biennale de la Danse de Lyon - Théâtre de La Ville, Paris - Maison de la Culture de Bourges - L'hippodrome, Scène Nationale de Douai - Le Manège de Reims, Scène Nationale - Le Parvis, Scène Nationale de Tarbes Pyrénées - Théâtre du Vellein - La Brèche, Pôle National des Arts du Cirque de Basse-Normandie/Cherbourg-Octeville, Théâtre National de Bretagne- Rennes
Amb el suport d'Adami, Spedidam, Petzl
Yoann Bourgeois Art Company està finançada pel Drac Auvergne - Rhône-Alpes/Ministère de la Culture et de la Communication
Hi ha dos equilibris en aquesta proposta. La que proposa l'aparell que va variant de subjeccions i de formes per no caure al buit, i la de l'element central respecte l'espectacle. Si en trobar el punt estable de gravetat hi calen hores d'entrenament i tècnica, en el segon cas és vital que l'espectacularitat de l'objecte no es mengi la dramatúrgia: que totes les accions tinguin una coherència i una consistència. Efectivament,la gent de Yoann Bourgeois Art Company (Minuit, Grec 2018) quadra el doble repte.
Quan apareix un element com aquesta superfície quadrada de sis metres per costat que transforma en éssers vulnerables els que hi pugen a sobre és complicat mantenir-hi un diàleg entre iguals. Certament, a les hores de tècnica se n'hi deuen haver afegit un altre grapat per mirar de trobar significats a aquell equilibri sense haver de recórrer a la seva biografia íntima (Les Traceurs). Sense ni una paraula, s'estableixen relacions entre els sis membres del grup; hi ha alguna picada d'ullet a la ironia tot i que enfoquen més cap a la transcendència sobre, per exemple, el paper de cadascú a la societat: Perquè dues persones puguin admirar un capvespre idíl·lic en calen quatre que els aguantin el precipici pla. El món necessita la corresponsabilitat global O no serà. I aquest My way de Frank Sinatra ressona personal però és que, en realitat, una acció íntima sol comptar amb l'empatia dels altres.
Si el globus terraqüi dona voltes sense que nosaltres en siguem conscients, aquest pla roda com un tocadisc (quan va més ràpid ho fa a 5 segons per minut, a 12 r.p.m) i es deixa enamorar per una agulla que extreu la música quan no salta a conseqüència d'una ratllada. El final del muntatge és apocalíptic. Per què sobreviure si no hi ha esperança en la supervivència de l'espècie? Per què insistir quan ja és massa tard. Per quin motiu no s'ha vist abans que el cicle no era etern? Els insectes i els fongs són els últims que sobreviuran a l'ambició humana. Baixar-se de les presses del ritme frenètic amb una ària abraçant les oïdes és una sàvia decisió.
Al final, com fruita madura, tothom acaba caient. L'últim, que tanqui la porta. Preciós, espectacular i aclaparador.