Les traceurs

Circ

informació obra


Sinopsi:

Grenoble, Annecy, Aussois, París, alguna localitat italiana i Rio de Janeiro: a totes aquestes ciutats han vist l’espectacle que signa el coreògraf Rachid Ouramdane i que té com a protagonista Nathan Paulin, un funàmbul excepcional que només necessitarà una cinta tensa o slackline suspesa a gran altura per fer una passejada que atraurà totes les mirades. Desafiant la gravetat, l’artista es confon amb un paisatge que, amb la seva presència, experimenta una reinterpretació. Ouramdane llança així un missatge sobre la capacitat humana de respectar els entorns on viu. La proposta va acompanyada d’una banda sonora composta pel músic Jean-Baptiste Julien en la qual podem escoltar el testimoni de Nathan Paulin i conèixer millor els seus sentiments quan camina a grans altures.

Com a autor de la proposta hi ha el coreògraf Rachid Ouramdane, que és el director actual de Chaillot - Théâtre national de la Danse de París. Les seves creacions tenen un element documental, ja que sovint ha recollit i fet servir testimonis diversos de minories o víctimes de tortura o de catàstrofes naturals. Així ha desenvolupat una poètica del testimoni amb la qual porta al món de l’art persones i situacions del món real. No és la primera vegada que, com farà a Barcelona, col·loca en espais històrics o en paisatges espectaculars els artistes i esportistes extrems amb els quals treballa. Ens planteja així unes reflexions que al·ludeixen a l’ecologia i al medi ambient. Un d’aquests artistes i esportistes és Nathan Paulin, un funàmbul francès que té una dotzena de rècords mundials. El trajecte més llarg que ha fet va ser el del Mont Saint-Michel, on va recórrer 2.240 metres a gran altura.

El recorregut que farà Nathan Paulin a Barcelona enllaçarà l'edifici de Telefònica, al Portal de l'Àngel, amb l'edifici Generali, al Passeig de Gràcia amb la Gran Via. La plaça Catalunya serà, per tant, un bon espai des del que veure l'inici de l'espectacle.

Una producció de Chaillot - Théâtre national de la Danse.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Les traceurs

02/07/2023

Espectacle retratable

per Jordi Bordes

És evident que és espectacular el passeig del funambulista passant per un cable per sobre dels edificis i,encara, saludant, fent que la cinta penduli o estirant-se per descansar una estona. L'atracció d'aquesta intervenció, que serveix per celebrar els 200 anys del naixement del Passeig de Gràcia, és un reclam evident per a totes les càmeres i telèfons mòbils. hi ha qui el retatava en horitzontal, en vertical o en vídeo. el que preferia captar-lo quan passava per sobre dels seus caps. o els que el retrataven a distància perquè la perspectiva ajudés a entendre l'alçada. Si només hi ha el risc de la caiguda (i evidentment va mínimament subjectat) per força el seu passeig es converteix en un exercici contemplatiu i, per tant les reflexions i sensacions del mateix artista traduïdes al català sobre el fet de fer equilibris a molta alçada són l'única causa dramatúrgica. Que ressona massa a superar l'esforç, a entendre el risc com a repte. A fer un cant a la confiança amb un mateix. Probablement, és el que dona de sí com a acompanyament aquetsa intervenció però acaba sent terriblement plana, (tot i que el risc no decreixi ni un gram).

En aquest sentit, l'acció de parkour en grup que es va poder veure a la mostra d'igualada (molt més breu i i intensa) va captar molt més l'atenció. Perquè anaven sense lligar,tot baixant per la biblioteca de Cal Font a Lignes de vie. El seu descens vertiginós tenia un cert aire de coreografia amb una música clàssica (trencant el tòpic que casaria molt millor aquesta acció urbvana amb la dansa urbana).

A plaça Catalunya, mentre tornava l'artista Nathan Paulin fent aplaudir un bon sector del públic molta canalla s'havia interessat de nou per les veces i els coloms. i els pares, evidentment, van deixar de gravar el cable a gran alçada per retratar el primer pla de la filla amb els coloms que fa generacions que viuen d'aquest negoci. Una evidència que al risc, li cal una interactivitat amb el públic, que s'hi connecti des d'un gran respecte pel seu treball però també amb algun motiu per no desenganxar-s'hi. És cert que l'espectacularitat serveix perquè Barcelona combregui, sense necessitat de pujar a Montjuïc, amb el festival Grec. El reclam hi és; la connexió, en canvi, és pràcticament inexistent.