El pintor bielorús d'origen jueu, Marc Chagall —que va acabar abandonant Rússia i es va exiliar a París i que als anys trenta va fer una estada catalana a Tossa de Mar— si aixequés el cap s'ho hauria passat pipa durant els quaranta minuts —38 minuts per ser exactes— en què el funàmbul francès Nathan Paulin va recórrer la distància de 350 metres, a 70 metres d'altura, entre la cúpula del Centre Movistar, al Portal de l'Àngel-Plaça de Catalunya i el terrat de l'Assicurazioni Generali, al Passeig de Gràcia-Gran Via de les Corts Catalanes.
El funambulisme, art ancestral del circ de carrer, té avui en dia un aire romàntic que posa els espectadors del segle XXI al límit d'allò que l'ésser humà era i encara és capaç de fer. Marc Chagall feia volar en la imaginació de les teles els seus violinistes i alguns dels seus personatges de la nostàlgia de la Rússia d'infància perduda del pintor.
El circ del segle passat tenia el concepte del risc entre un dels seus reptes. Sense risc no hi havia espectacle. Havíem vist funàmbuls jugant-se la pell a cos nu, sense cable de seguretat i —experiència personal viscuda a mitjan segle passat— fins i tot travessant un cable damunt d'una motocicleta nana entre dos punts d'una llarga avinguda.
La protecció no existia. La prudència no havia arribat com a exigència per donar el permís. La seguretat es deixava a l'abast de l'artista. El resultat final de l'espectacle, a la seva destresa i, sobretot, a la bona sort.
El funàmbul francès Nathan Paulin, als seus 29 anys, té alguns dels rècords més importants de l'art del funambulisme. Una de les seves gestes més coneguda és la travessa de 2.400 metres llargs al Mont Saint-Michel. Però no només ha ballat en l'aire a França, com a la travessa entre la Torre Eiffel i el Trocadero de París, sinó que ha portat la seva destresa a Itàlia, a Rio de Janeiro i, ara, per primera vegada, a Barcelona, aprofitant una reinauguració en clau popular del Grec'23, aquesta vegada centrada en l'àmbit de Ciutat, i en col·laboració amb la commemoració del 200 aniversari de l'obertura del Passeig de Gràcia.
L'espectacle del coreògraf Rachid Ouramdane, director del Chaillot - Théâtre National de la Danse de París compta, a més, amb una banda sonora de Jean-Baptiste Julien i aquí s'ha complementat encara amb un embolcall poètic que sota el títol de «Poeta de guàrdia» ha ofert un collage de versos de Josep Carner, Joan Vinyoli, Clementina Arderiu, Joan Maragall o el Rector de Vallfogona, entre altres, amb la recitació a càrrec de poetes catalans com Martí Sales, Maria Cabrera, Josep Pedrals o Andreu Gomila.
No sé si la bona intenció de barrejar en ple aldarull de carrer poesia amb funambulisme ha donat el resultat que es pretenia. Els espectadors —assistents expressament a la crida del Grec o turistes de pas sorpresos— tenien més ganes d'aixecar el nas enlaire i comprovar si el funàmbul seria capaç de glaçar-los la sang amb el seu moviment damunt el cable que no pas d'escoltar recitals poètics.
Qui hagi pogut veure els plans de càmera (el canal Betevé en va fer la retransmissió completa) o les imatges captades per un dron —l'últim invent de la tecnologia audiovisual que ha canviat la percepció que es tenia fins ara dels plans generals— va poder comprovar la seguretat que envolta l'actuació de Nathan Paulin. El risc, que sempre hi és malgrat tot, queda esmorteït per la subjecció de seguretat que va recorrent el cable durant tot el trajecte a la vegada que el funàmbul ho fa amb els peus nus.
El que compta de l'actuació és la capacitat de mantenir l'equilibri durant tot el recorregut d'anada i tornada, els moments quan Nathan Paulin s'asseu al cable i, amb un nivell màxim d'equilibri, es torna a posar dempeus, o el vaivè del cable, com si fos el joc de la corda, sense que rellisqui a peu dret i sempre amb els braços en majestat.
Nathan Paulin ha aconseguit posar el Grec a la corda fluixa. Però la corda, que n'hi ha per temps, ha aguantat el repte. Una altra cosa és que els espectadors esporàdics de carrer hagin estat conscients que l'actuació era una reinauguració del Festival d'Estiu de Barcelona i no una trapelleria d'un ciutadà protestant per alguna reivindicació social, com aquells herois anònims que, temps ha, es penjaven al dit de Colom fins que, gràcies al cos de bombers, no aconseguien poc o molt el que reclamaven.
El funambulisme té moltes cares. I en el funambulisme de la vida real no tothom és Marc Chagall per convertir terapèuticament la precarietat en una tela de fantasia. El funàmbul francès Nathan Paulin aconsegueix amb el seu espectacle que tothom estigui amb el nas enlaire, una oportunitat per deixar de veure durant quaranta minuts el que hi ha ran de terra. (...)
