Cementary

informació obra



Dramatúrgia:
Roberto Fratini
Intèrprets:
Ilias Chatzigeorgiou, Nondas Damopoulos, Chara Kotsali, Giorgos Michelakis, Ioanna Paraskevopoulou, Eva Georgitsopoulou
Composició musical:
Vassilis Mantzoukis
Escenografia:
Dimitris Nassiakos
Vestuari:
Vassiliki Syrma
Il·luminació:
Nikos Vlassopoulos
Autor:
Stefan Zweig
Adaptació:
Simon McBurney
Sinopsi:

Amb espectacles anteriors com ERA poVERA i Planites, l'Aerites Dance Company prenia l'entorn urbà com a espai de conflicte o com a simple escenari del moviment d'uns personatges en migració permanent. Ara, la ciutat i, en concret, la manera com l'habitem, o com n'utilitzem els espais buits, torna a ser protagonista. Què vol dir no tenir casa i viure al carrer? Quin significat tenen, en una ciutat, els espais buits? Com podem reutilitzar-los i quina mena de dansa s'hi pot ballar? Potser les ciutats, en un temps de crisi en el qual la prosperitat de temps passats ha esdevingut un somni que no tornarà, es convertiran en grans cementiris de ciment, com sembla suggerir el títol de la peça. I és que Cementary transcorre en una ciutat imaginària d'un temps futur que serveix a la companyia per induir a una reflexió sobre el nostre temps. Ho fan utilitzant un llenguatge contradictori i provocatiu però a l'abast de tots els espectadors i espectadores, amb el qual recreen un futur de guerra, caos i desordre.

És la nova proposta d'una companyia creada l'any 2006 per Patricia Apergi i Dimitris Chalazonitis, i centrada en la creació d'espectacles que investiguen el moviment a partir d'una base teòrica i dramatúrgica. La combinació de la dansa, les arts escèniques, la poesia, la pràctica teatral i les noves tecnologies són les eines d'una companyia que ha presentat les seves creacions en escenaris i festivals d'arreu del món.


Crítica: Cementary

08/07/2017

Un dret universal

per Montse Otzet

Disposar d’una casa, d’un sostre és un dret universal que està escrit, o hauria d’estar-ho, en  les constitucions de tots els països. Però la crisi i els temps difícils que transcorren fa que aquest dret quedi en foc d’encenalls i parts d’una societat hagi de deambular  per cercar un sostre on aixoplugar-se, en uns paratges urbans molts dels quals s’han convertit en grans cementiris de ciment.

La jova companyia grega, sensible a problemes urbans i seguint el fil d’una exploració del laberint urbà, presenta una obra de format mitjà, senzilla però honesta, que exposa aquesta problemàtica a través d’una dansa, d’un moviment, que no ha nascut de manera orgànica, sinó que apareix i queda fixat, en el temps i l’espai, després d’un profund treball de recerca i investigació, d’un treball en el qual conflueixen de manera equilibrada el gest, la plàstica, la música, la il·luminació i la dramatúrgia.  

El protagonista d’aquesta història no és la individualitat. No és la víctima que vol escapar de forma part d’una humanitat que s’enfonsa, sinó que el  focus està damunt d’un grup de sis persones, d’una massa humana que bandereja sense tenir un destí concret, només  amb el desig d’anar endavant i voler configurar una humanitat més honesta i justa.

Però dins el grup, les persones les quals l’integren es mouen amb el cap i cos encorbats, hi passen coses. Els sentiments més primaris emergeixen i es creen situacions de complicitat, generositat, por, angoixa, sentit de col·lectivitat com també d’individualitat i desconfiança.

Tot aquest eixam emocional pren forma i to dramàtic a través d’un moviment contingut, però gens buit; mitjançant petits gestos o composicions físiques més arriscades que transmeten un treball acurat tant en la coreografia de Patricia Apergi com en la dramatúrgia de Roberto Fratini i la música de Vassilis Mantzoukis que ajuda a posar els accents oportuns perquè la història tingui el matís buscat. Per la seva banda, el sis intèrprets defensen de manera més que convincent la historia que estan narrant.