Cementary

informació obra



Dramatúrgia:
Roberto Fratini
Intèrprets:
Ilias Chatzigeorgiou, Nondas Damopoulos, Chara Kotsali, Giorgos Michelakis, Ioanna Paraskevopoulou, Eva Georgitsopoulou
Composició musical:
Vassilis Mantzoukis
Escenografia:
Dimitris Nassiakos
Vestuari:
Vassiliki Syrma
Il·luminació:
Nikos Vlassopoulos
Autor:
Stefan Zweig
Adaptació:
Simon McBurney
Sinopsi:

Amb espectacles anteriors com ERA poVERA i Planites, l'Aerites Dance Company prenia l'entorn urbà com a espai de conflicte o com a simple escenari del moviment d'uns personatges en migració permanent. Ara, la ciutat i, en concret, la manera com l'habitem, o com n'utilitzem els espais buits, torna a ser protagonista. Què vol dir no tenir casa i viure al carrer? Quin significat tenen, en una ciutat, els espais buits? Com podem reutilitzar-los i quina mena de dansa s'hi pot ballar? Potser les ciutats, en un temps de crisi en el qual la prosperitat de temps passats ha esdevingut un somni que no tornarà, es convertiran en grans cementiris de ciment, com sembla suggerir el títol de la peça. I és que Cementary transcorre en una ciutat imaginària d'un temps futur que serveix a la companyia per induir a una reflexió sobre el nostre temps. Ho fan utilitzant un llenguatge contradictori i provocatiu però a l'abast de tots els espectadors i espectadores, amb el qual recreen un futur de guerra, caos i desordre.

És la nova proposta d'una companyia creada l'any 2006 per Patricia Apergi i Dimitris Chalazonitis, i centrada en la creació d'espectacles que investiguen el moviment a partir d'una base teòrica i dramatúrgica. La combinació de la dansa, les arts escèniques, la poesia, la pràctica teatral i les noves tecnologies són les eines d'una companyia que ha presentat les seves creacions en escenaris i festivals d'arreu del món.


Crítica: Cementary

08/07/2017

Demasiada dramaturgia para tan poco ritmo

per Elisa Díez

Se nos hundió el cielo, las esperanzas de vivir una vida digna, de tener una casa, un lugar donde resguardarnos. Este es el punto de partida de Cementary, la primera propuesta griega del Grec 2017. La base sobre papel prometía mucho más de lo que en realidad se consiguió. En el inicio es donde la dramaturgia de Roberto Fratini, es más fuerte, donde se muestra unos pilares que en pocos minutos se hundirán para dejarnos sopor.

Aunque la idea siempre resuene de fondo, la falta de ritmo convierte al espectáculo en un sinfín de movimientos sin conexión. Excesiva carga de dramaturgia, quizás para un espectáculo de danza, demasiado masticado, falta espacio para que la mente del espectador construya sus propias imágenes.

La puesta en escena deja al desnudo las carencias del montaje. Una luz intensa, estática, que no nos muestras ni las sombras de aquello que alumbra, vislumbra, deslumbra. El recurso de la tierra que pinta las caras enfatiza lo que el déficit lumínico no ha conseguido mostrar.

Cementary muestra un continuo de movimientos corporales que dejan pocos instantes de danza, demasiadas repeticiones sobre los mismos conceptos, queda de sobras subrayado cuáles son, pero una vez más el ritmo no deja amplitud de miras sobre unos ítems ya conocidos, día a día nada más encender el televisor.

(...)