El teatre documental de Lagartijas tiradas al sol parteix d'elements, aparentment antagònics. Per una banda, indaguen sobre la història, els països, les pàtries. Per una altra, furguen en les vides íntimes, en com la piconadora de la política contemporània afecta cada ciutadà. Després d'un grapat d'anys provant de detectar temàtiques diferents per anar completant els 32 territoris que comprenen Mèxic, han decidit abandonar-lo i han trobat una nova talaia des d'on revisar-se. La mirada externa dels països de l'Amèrica Central descobreix un territori mexicà, que els ha oblidat, que els menysté, que té l'orgull de viure més al Nord que la pobresa i el pes de les màfies que debiliten una democràcia massa popularitzada. La companyia ha decidit rellegir el seu melic (la seva responsabilitat com a mexicà) i provar de corregir les deficiències amb la revolució que permetin les seves actuacions.
En aquest viatge de fora endins s'han adonat de la poca transcendència social de la seva vida artística. Dues dècades d'investigació i denúncia haurien d'haver canviat sistemes, formes, governs, confiaven. En realitat, s'adonen que els canvis que pot aspirar un artista és el seu entorn més immediat. No pot donar pas respostes ni solucions, però sí que plantejar preguntes i reptes.
Luisa Pardo i Lázaro G. Rodríguez mantenen la seva estètica d'exposició, amb unes plantes tropicals envoltant el quadre. Ara, per anar escenificant les trobades de testimonis per Costa Rica, Nicaragua, El Salvador, Hondures van estenent hules a terra i deixant rastres de begudes, que insinua afables trobades. Aquest viatge dona pas a la segona part en la qual se centra en el viatge de suplantació de la personalitat de María, una noia exiliada de Nicaragua que volia traslladar el cos del seu germà mort el 2020 de la fossa comuna a un nínxol individual. Si Lázaro va convertir-se en un treballador de fàbrica cobrant un sou mínim durant sis mesos a Tijuana, ara és Luisa que es disfressarà de María per fer-li un favor. Potser també per fer-se un favor: comprovar que, jugant a imitar sí que pot canviar una situació injusta (la impossibilitat de resoldre aquest tràmit íntim i personal, per por a les represàlies possibles de l'Estat enfront de l'exiliada). Ella creu que el seu passaport és millor salconduit que el de Nicaragua.
Lagartijas... (Montserrat) es mou molt bé en aquest teatre que explica el procés, la seva investigació, tot construint una mena de decorat que va omplint-se. Amb la paraula i l'attrezzo el públic pot comprendre millor aquella porció d'informació. Coincideix amb el treball d'Azkona/Toloza (Cuerpos celestes, Canto mineral...), que vol explicar de la manera més planera possible les contradiccions que Occident viu els privilegis celebrant la democràcia i la llibertat, però mantenint cotes de control i de poder sobre antigues colònies sobre països en vies de desenvolupar-se. Les grans polítiques es decanten gràcies als petits descobriments personals, individuals. Avui, pretendre derrocar governs porta implícit jugar amb recursos similars de les autocràcies.
