Cuerpos celestes

informació obra



Creació:
AzkonaToloza
Sinopsi:

Tercera peça del projecte de ciència-ficció documental Falla, que es pregunta si els relats de ciència-ficció i ficció que hem consumit condicionen la nostra imatge del que ha de venir i si el futur serà, com el nostre passat, colonial.

Han explorat en els seus espectacles les empremtes del colonialisme i del capitalisme salvatge en països i paisatges diversos i de maneres diferents. Ara, però, el col·lectiu escènic format per Laida Azkona Goñi i Txalo Toloza-Fernández ha decidit parlar-nos sobre aquest univers geològic que ens acull i ens dona forma com a éssers humans. Ho fan amb la sèrie Falla, de la qual han presentat fins ara Canto mineral, on la companyia donava veu als elements minerals i geològics del nostre planeta, i Concierto geológico, un viatge sonor pel món mineral i líquid de la mà de Rodrigo Rammsy. A Cuerpos celestes, tercer lliurament de la sèrie, es pregunten pel futur i, ja que han analitzat amb detall el passat colonial, es pregunten si el futur ho serà també o si hi ha alguna possibilitat alternativa. Aquest futur, que potser imaginem d’una manera determinada a causa de les ficcions que hem llegit i les pel·lícules que hem vist, es fa especialment difícil d’albirar en un món en plena crisi climàtica. En aquest context, AzkonaToloza es fixen en una tendència creixent: una mineria aeroespacial que busca recursos fora del planeta. Colonitzarem aviat l’espai a la recerca d’aquests minerals? Deixarem a les empreses privades aquesta tasca o serem capaços d’imaginar un futur alternatiu que eviti el descobriment i la colonització de nous territoris?

Són les preguntes que es fan dos artistes que treballen des de Barcelona, però que tenen les arrels entre el mar Mediterrani, els Pirineus i el desert d’Atacama. Creen projectes d’arts vives que exploren les possibilitats de la poesia i l’antropologia visual, la videocreació de baixa fidelitat, la performance i el moviment. Les creacions que han signat en els darrers anys constitueixen obres documentals que aborden la relectura de la història oficial i fan paleses les conseqüències de la colonització. Còmplices del Grec Festival de Barcelona, hi han presentat espectacles com Teatro Amazonas (2020) o La col·lecció: petita caixa d’eines (2021).

Crítica: Cuerpos celestes

13/07/2024

Houston, tenim un problema

per Jordi Bordes

AzkonaToloza va abandonar amb Canto mineral la seva documentació sobre els estralls del colonialisme i les vergonyants connexions amb l'aval de la cultura (Extraños mares arden; Tierras del Sud; Teatro Amazonas). Ara, fan un pas més al futur i comproven com la Humanitat no aprèn dels seus errors: s'està preveient el desenvolupament espacial, com durant el Far West americà. Tot i les normatives que parlen d'un tractament respectuós amb l'espai i que sigui per a gaudi universal, es multipliquen les operacions industrials i es venen finques de la lluna (per exemple) quan encara és impossible arribar-hi com a particular. I viure-hi, de cap de les maneres, sense dependre dels enviaments de La Terra.

El seu verbatim és diferent de l'habitual. Ara, han dedicat totes les hipòtesis científiques en el personatge de Valentina K. Això simplifica el relat i li aporta un element lúdic de representació. El divulgador Carl Sagan (Voyager, TNC, 2012) és un referent alabat per a aquesta Valentina. Si Sagan va construir un arxiu sonor per donar a difondre l'existència humana a la Terra durant aquests dos mil·lennis (per ara), ara és Valentina la que escriu un dietari més agònic des de l'espai. Ho fa amb la calma d'un mortal que coneix la seva fi: Després de tanta recerca i desig de progrés espacial decideix aparcar-hi. Com si fos un ermità amb necessitat de contemplar i escoltar.

De fet, aquest ha estat el leit motif en la construcció de Cuerpos celestes. L'acció s'ha concentrat en uns 70 minuts, davant les prop de 120 minuts dels muntatges anteriors. Se'ls nota encara una voluntat de posar moltes veus i opinions que es converteix en una cascada de dades científiques que costen processar. Sí que interessa la seva cosmovisió, tot i que no difereix massa del treball anterior. Des del futur llunyà exposen el futur mitjà a partir de les projeccions que la política i el capitalisme exposen com a futuribles en el nostre present del 2024. Quan una societat imagina un estadi, aquest assoleix el primer camp de realitat.

La construcció de l'espai, ara, ve condicionat pel set televisiu que van construint per a les gravacions audiovisuals de Valentina. Hi ha una ironia constant de fer caricatura al pensament predominant de la societat occidental. I continuant amb uns paràmetres inamovibles no cal ser massa futuròleg per advertir que Houston tornem a tenir un problema.