Al seu projecte Pacífico, Laida Azkona Goñi i Txalo Toloza-Fernández (AzkonaToloza) van documentar escènicament els estralls que el neocapitalisme està produint al Con Sud. Les peces majors d’aquella aventura són Extraños mares arden, Tierras del Sud i Teatro Amazonas, i en totes tres viatjaven al passat per rastrejar les causes, els interessos i l’abast dels grans conflictes derivats del colonialisme i l’extractivisme, a fi de desmuntar la història oficial i denunciar la barbàrie perpetrada contra els pobles originaris. En canvi, amb el projecte Falla –compost, de moment, per Canto mineral, Concierto geológico i aquest Cuerpos celestes‒ formulen hipòtesis de futur que impliquen fabulacions i un llarg flirteig amb la ciència-ficció.
Si Canto mineral converteix l’escena en un camp de forces magnètiques i Concierto geológico consisteix sobretot en un viatge sonor comandat per Rodrigo Rammsy, Cuerpos celestes parteix d’una indagació sobre els avenços de la mineria aeroespacial per fer una prospectiva amb altes dosis d’imaginació. L’aposta és forta i no està exempta de riscos; la definició mateixa de “documental de ciència-ficció” incorre en una provocativa contradicció. El que es busquen és, d’una banda, mostrar com l’exploració espacial fa servir l’argot del colonialisme; i, de l’altra, resistir a aquesta lògica ampliant la noció de vida al món mineral i imaginant noves maneres de relacionar-s’hi.
La peça consta d’un fals documental, una videocreació en directe i una conferència quàntica. La complexa dramatúrgia conté també acudits sobre la relació entre planetes i satèl·lits, referents icònics de la ciència-ficció, un fotomuntatge esquemàtic –amb fites i noms claus en la conquesta de l’espai exterior– i informacions pràctiques sobre com arribar a Mart des de la Lluna i sobreviure-hi. En paral·lel a l’exposició de dades i relats, els performers van construint un paisatge entre lunar i marcià, fet de superfícies metàl·liques i cossos en suspensió. Al centre de la instal·lació ‒ el disseny d’escenografia és de Xesca Salvà‒ sorgirà l’Olympus Mons, de color plata i pendent suau, on reverbera la llum que, emesa per diferents fonts, suggereix activitat volcànica. També en les filmacions resultarà crucial la il·luminació d’Ana Rovira.
Cursa espacial i febre de l’or blau
Una de les coses que fan AzkonaToloza és rastrejar l’argot de la colonització a través de les declaracions de polítics i líders de les corporacions privades que estan encapçalant aquest nou colonialisme extractivista. Es remunten als orígens de la carrera espacial i a l’èpic discurs de John F. Kennedy l’any 1962; recorden el Tractat de l’Espai Exterior de 1967, que forma la base del dret internacional sobre l’espai; s’aturen en la llei coneguda com a SPACE Act, que, signada pel president Barack Obama el 2015, atorga als ciutadans nord-americans el dret a participar en l’exploració i explotació comercial de recursos espacials; i arriben fins al governador de Florida Ron DeSantis i la seva decisió de blindar les grans empreses de responsabilitats davant qualsevol accident. Queda clar que magnats com Jeff Bezos, Bill Gates i Elon Musk, entre d’altres, tenen via lliure per a l’extracció i mercantilització d’aquests bilions de recursos sense explotar.
Cossos celestes que ballen
El planeta Terra no és sinó un més dels cossos que no paren de desplaçar-se i ballar, en la sèrie de coreografies ancestrals ‒pols còsmic i gravetat‒ a què es lliura l’univers, tal com l’evoquen AzkonaToloza. La primera imatge de la Terra vista des de l’espai data del 1946 i va ser capturada per una càmera incorporada a un míssil que havia pertangut a un arsenal alemany durant la Segona Guerra Mundial –l’exploració espacial està molt relacionada amb la indústria bèl·lica–. I després hi ha aquella altra fotografia, realitzada el 14 de febrer 1990 per la càmera de la sonda Voyager 1, que ens mostra la Terra com “un punt blau pàl·lid” –A pale blue dot, en paraules de Carl Sagan– en l’immens espai.
Humans i volcans fusionats
El fals documental, titulat Valentina K. que estás en los cielos, orbita entorn de Valentina Kuznetsova Arteta, la primera dona a trepitjar Mart, l’any 2054. El seu nom és un homenatge a Valentina Tereixkova –la primera dona que va sortir a l’espai exterior–, i la K bé podria remetre a la segona inicial de l’escriptora Ursula K. Le Guin, que ja tenia reservat un lloc d’honor a Canto mineral. Té gràcia que el segon cognom sigui basc, i també que defineixin la pionera com a astrofísica, astrogeòloga i astrotarotista. A través d’entrevistes i cartes sonores –Cartas desde el mar de Sharp– ens fa arribar les seves primeres impressions dels volcans i les platges vermelles, així com breus descripcions de les instal·lacions creades i la fallida missió de terraformar Mart per convertir-lo en una colònia d’extracció habitable. Va veure marxar els darrers colons i perviu fusionada amb el mineral al llarg dels segles. L’evocació de l’última nau enlairant-se més enllà de Tharsis fa pensar en el lament de l’androide de Blade Runner.
Hi ha un salt a l’abisme en el fet d’atorgar vida a les pedres –d’acord amb les creences dels pobles originaris, tot està viu, fins i tot les roques–. Un làser travessa Laida-Valentina, cos en què convergeixen –diu– les estructures de tots els cosmos possibles: carn, fluid, gas, mineral i foc. Davant el volcà que fumeja, el seu moviment s’ajusta al batec sord del planeta vermell: “Hemos sido agujero negro, gravedad, magnetismo, estallido nuclear”.
Records de la Terra a través de les ones
La peça té moments intimistes en què hi tenen cabuda un recompte de cels ‒els que més han marcat els dos terrícoles en escena‒, les memòries d’una marciana i l’amor entre l’astrofísic Carl Sagan i la periodista Ann Druyan. Les cartes sonores de Valentina K., com ampolles llençades al cosmos, s’inspiren, sens dubte, en aquell disc d’or amb sons de la Terra que va viatjar a bord de les dues sondes Voyager, vers l’espai obert interestel·lar, i que incloïa una gravació de batecs i ones cerebrals de Druyan. Alguns pensaments i records del planeta d’origen –com la imatge del mar des d’una platja basca– persisteixen en la metamorfosi mineral, perquè estan fets de la mateixa pols còsmica. Tots venim de les estrelles.
El verbatim no va gaire més enllà de discursos presidencials, cites de polítics o magnats ‒majorment en relació amb les antigues i noves curses espacials‒ i algun inspirat passatge de Sagan. El gruix de dades i coneixements obtinguts en el procés de documentació resta com a magma indiferenciat que muta en ficció i pren la forma d’una utopia –a vuit segles vista, això sí–. L’element de ciència-ficció permet que el to sigui més juganer; que la poesia arrisqui més. Pel que té de fabulació especulativa, el projecte presenta connexions amb diferents pràctiques artístiques entorn del concepte de plantocè –penso en la invitació de l’antropòloga Natasha Myers a aprendre a conspirar amb les plantes–, i està en sintonia amb les idees que va expressar Donna Haraway a través del concepte de chthulucene. Però AzkonaToloza van molt més lluny, perquè fan un salt quàntic a l’espai exterior. Cuerpos celestes és un viatge d’alteritat i conjur que busca imaginar un futur habitable i ecofeminista.
Crítica publicada a Núvol el 17 de juliol de 2024
