Cera: 500 hores de vol

Nous formats

informació obra


Direcció:
Carlos Gallardo, Jordi Font, Nina Solà
Sinopsi:

Cera: 500 hores de vol és un homenatge a la cera i a les segones oportunitats, per petites que siguin. A les abelles i les apicultores, només elles saben bé el que val la cera… i la vida. 

Carlos Gallardo ha assumit el repte de crear una peça poètica a partir de la utilització d’un material que ha acompanyat l’ésser humà des de l’origen dels temps mitjançant l’escriptura i la cultura: la cera. A Cera: 500 hores de vol la fa servir de manera metafòrica per explorar-ne les possibilitats narratives i poètiques i, a través d’un treball corporal i objectual de moviments precisos, parlar de com les segones oportunitats es graven al nostre cos i dibuixen el paisatge d’una vida.

Projecte guanyador de la convocatòria oberta Hermann Bonnín 2023, en la modalitat de poesia escènica.

Diuen que la vida d’una abella es mesura en hores de vol: cinc-centes hores comptades. A partir d’unes velles cintes de casset es reconstrueixen fragments d’una vida, d’un cos, d’uns records sempre en constant transformació, com la cera. Un temps viscut de vegades ràpid i d’altres lent, com el vol d’una abella.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Cera: 500 hores de vol

02/12/2024

Homilia laica

per Jordi Bordes

El teatre és més efímer que la vida de les abelles. La dolçor de l'escena es consumeix d'una glopada. Podria semblar una feina inútil, un esforç estèril, però, en realitat és un cant a la continuïtat a la baula fidel, a l'adscripció a una comunitat laica en la qual mentre la cera sembla immortal en la seva contínua transformació, les vides que hi deixen l'empremta se substitueixen amb la fe d'una experiència compartida molt més enllà dels límits de la vida. Podria ser frustrant; en realitat, és alliberador i carregat de responsabilitat per assumir el rol de l'àvia i conscient que algun dia caldrà que algú continuï atenent l'eixam. Una comunitat que, més enllà de les imposicions i privilegis de les religions, se sap viva en la Natura.

La vida té alguna cosa dels desamors dels Pimpinela. És cert que sentir tres temes seguits acaba carregant de tant refilet, però si s'escolta en la seva justa mesura, amaga més que una història. És com aquell Sé de un lugar que va fer destil·lar Ivan Morales en la peça homònima. Carlos Gallardo ens rep al seu taller, el seu petit eixam, el seu temple carregat de records i de coneixement. Hi ha l'ofici (manipular la cera i construir-hi elements humans) i hi ha la ciència física (des de la informació de la vida de les abelles, a comprovar com una espelma s'apaga quan ha consumit l'oxigen d'un espai tancat). Com Jordi Font (Ells i jo) i de la companyoa El Patio (Conservando memoria), alhora que es manipulen els elements es juga a repassar petites instants de la vida de la infància.

Per aconseguir l'explosió del gust, és bo que la mel se serveixi en condicions amargues. Gallardo fa com la mare experta que serveix un got de llet ben calenta amb mel per estovar la picor de la gola del fill, constipat, a primera hora del matí. L'actor té aquesta dolça sensibilitat, tant amb el públic com en la forma d'explicar la història i d'agafar cada recipient. Els espectadors que han vist l'habilitat en la manipulació de la cera es mirarà molt diferent totes les espelmes als sopars de Nadal, i també les morts del voltant. Amb un bri d'escalfor la matèria es recompon de formes màgiques, com estalagmites a l'interior d'una caverna (com a Sota terra de Quim Giron i Moon Ribas), però de forma immediata.