Cicatrius és una celebració col·lectiva de les ferides superades.
De la mateixa manera que el procés científic de la cicatrització és una col·laboració perfecta entre els sistemes del propi cos, els intèrprets d'aquesta peça també col·laboren amb el propòsit d'explicar-nos la història d'una ferida.
Inspirats pels mamutonis de les danses tradicionals sardes i per la moixiganga, els intèrprets de Cicatrius dansaran el seu propi ritual de celebració del col·lectiu.
Vero Cendoya és intèrpret, professora, pintora, il·lustradora i coreògrafa. Ha treballat com a assistent de direcció, com a assessora de moviment i com a intèrpret per a diverses companyies. El 2008 crea la seva pròpia companyia de dansa-teatre, Cia Vero Cendoya, que es caracteritza per la col·laboració amb artistes d'altres disciplines. A Fils (2013) combina dansa i poesia, a Sinfonía de cuarto de baño (2012) combina dansa i música experimental, a Antagònics (2011) combina dansa i transformisme, a La Partida (2015) combina futbol i dansa. Entre les seves darreres estrenes hi ha peces com Bogumer (millor obra de Teatre Físic a Edinburgh Fringe Festival) i Parlem-ne (millor espectacle de dansa als Premis Teatre Barcelona). Els seus espectacles han circulat per teatres i festivals d'Espanya, Itàlia, Alemanya, França, Txèquia, Bèlgica, Anglaterra, Xina i Taiwan.
Als carnavals d'Ituren i de Zubieta els pastors passegen carregats d'esquellots, com qui empeny un ramat una llarga travessia. També els balls de l'os impliquen un viatge amb un capgròs de la bèstia encadenada. La tradició parla de la por dels animals depredadors a què fereixin els ramats d'animals de granja i de pastura. En realitat, la tradició obvia que la violència més sostinguda i cruel és la de l'home (en tot cas, amb l'excepció d'en Manelic a Terra baixa). Vero Cendoya construeix una coreografia que adapta aquests mons a una coreografia inclusiva que ensenya vulnerabilitats i, alhora, empoderaments.
Els bastons que poden recordar a balls populars (des del que prenen forma de paraigües amb un tronc central i un estol de cintes que dibuixen els seus radis, o bé els que marquen un territori desplaçant el bastó sobre el mateix eix 360 graus per protegir-se de les amenaces) són unes peces que ajuda a bastir el relat narratiu. Tot i els atacs i les ferides (que esdevindran les cicatrius del títol) i desmais es resolen feliçment. Els dimonis s'escampen amb el suport de la comunitat, que ajuda al feble i aquest s'envalenteix per correspondre el gest. Si a Hem de parlar el fill d'una parella en crisi exposa la seva veu superant l'adversitat del Down, ara són dos ballarins els que se sumen a la dansa col·lectiva rítmica i dinàmica, quan no obren els quadres amb un moviment de braços que resultarà ser una benedicció per a evitar els mals esperits. I els animals depredadors.
