Ciutat de gespa

Musical

informació obra


Interpretació musical:
Gerard Alonso, (la resta de músics, en curs)
Text:
Joan Vázquez
Intèrprets:
Joan Vázquez
Producció:
uVe Teatre
Coreografia:
Beàlia Guerra
Direcció:
Víctor Álvaro
Autoria:
Ariadna Matas, Elsa Lluch
Sinopsi:

Els poemes de Walt Whitman afecten profundament a un Lorca acabat d’arribar a Nova York, mentre descobreix la cara més fosca de la ciutat. Dos homes. Dos segles. Una ànima.

1929. Federico García Lorca porta uns mesos vivint a Nova York, allunyat per primer cop del seu país, la seva família i deixant enrere un fracàs sentimental. La seva mirada s’està tornant radical, fosca, horroritzada per la crisi econòmica, la discriminació i la soledat de la gran ciutat. Una nit -intentant preparar una conferència que ha de donar a la Universitat de Columbia-, Lorca rep una visita inesperada.

De l’equip de Paquito Forever (nominat al Premi de la Crítica a millor musical i amb Joan Vázquez, guanyador del Premio de Teatro Musical a Millor Actor Destacat) arriba Ciutat de Gespa, un nou musical basat en la poesia de Whitman i Lorca.

Finalista a actor de musical a Premis de la Crítica 2018

Crítica: Ciutat de gespa

03/01/2019

Entre Witman i Lorca, Joan Vázquez ens ofereix un esplèndid musical interpretat amb notable intensitat i talent

per Ramon Oliver

“Jo soc el poeta del cos i soc el poeta de l’ànima...els plaers del cel són dins meu i els dolors de l’infern són dins meu. “. Això deia sobre ell mateix Walt Whitman al “Cant de mi mateix” , un dels poemes inclosos a “Fulles d’herba”, l’obra de la qual es podria dir que Walt li  va dedicar tota la seva existència, modificant-la i fent-la créixer un i altre cop a cada nova edició fins convertir-la en  poemari seminal de bona part de la poesia nord-americana posterior. No és estrany que Lorca sentís una especial connexió amb aquell Whitman que , desafiant en gran mesura totes les convencions de l’època i els límits imposats per la “moral” de qualsevol època ( només cal veure la força amb la qual estan retornant a casa nostra dimonis moralistes que semblaven cosa del passat però que volen marcar el nostre futur) , tenia la gosadia de reivindicar la sensualitat de la vida i la sexualitat de la carn i atorgar-li alhora tant a l’una com a l’altra dimensions gairebé espirituals ; aquest era el Whitman que es lliurava  a la natura amb tarannà tirant a  panteista. I tampoc és estrany que quan Lorca es va instal·lar a Nova York al llarg de nou mesos fugint en gran mesura d’un grapat de dolorosos desencisos personals, Whitman es convertís en un gran referent a l’hora de posar-se ell mateix a escriure un poemari que en tenia també molt d’abismal pas cap en davant creatiu. Darrera quedava una ruptura sentimental que encara era una ferida oberta. Com ho era també la traïció dels vells grans amics : Dalí - aquest Dalí que havia estat tan estimat i desitjat per Lorca- i Buñuel, confabulats a l’hora de crear un cim fílmic del surrealisme que era alhora un insult encobert ben fàcilment detectable! Qui podia ser “El perro andaluz”, tret del mateix Lorca?

Curiosa paradoxa que també crea significatius paral·lelismes: l’homosexual Whitman es va convertir en màxim representant poètic d’una jove i convulsa nació nord-americana les arrels puritanes de la qual rebutjaven amb força sovint integrista tot aquell desig no conforme amb la interpretació heterosexual del que ha de ser la moral pública. I l’homosexual Lorca es va convertir en màxim representant poètic d’una vella i convulsa nació espanyola les arrels ultra catòliques de la qual rebutjaven amb força sovint integrista carregada de testosterona masclista tot aquell desig que s’apartés de la norma moral d’un Estat poc donat a autoritzar qualsevol comportament no ajustat a la norma establerta. Així doncs, no és estrany que Lorca reconegués  pels carrers de Nova York l’ombra d’un Whitman no exempt de rotundes contradiccions:  diguin el que diguin els integristes d’una o altra banda de l’espectre ideològic , aquesta essència contradictòria  és la matèria de la qual estem fets tots i totes. I és que Whitman tant podia  quedar embadalit per la naturalesa en el seu estat més salvatgement eròtic i caòtic , com aplaudir amb entusiasme els avenços de la societat industrial. Tant podia reclamar de forma aclaparadora els drets de les minories i el rebuig a l’esclavisme – aquest esclavisme patent o latent que amb tant de fàstic va reconèixer encara Lorca tants anys després per aquell mateix Nova York- , com mostrar-se alegrament proper als més emblemàtics representants del capitalisme. I per cert que Lorca va conèixer de ben a prop una de les pitjors cares d’aquest capitalisme, perquè li va tocar viure a l’ombra dels gratacels de Wall Street el crack del 1929 que va portar a que molts suposats beneficiaris del capitalisme ara convertits en víctimes del mateix sistema, es llencessin  al buit des del punt més alts d’aquests gratacels.

Doncs bé: tot això, tota aquesta connexió entre Whitman i Lorca,  tota aquesta contradicció vital entre els dimonis depressius que et roseguen per dins i els desitjos de menjar-te la vida i llepar-la amb delit que t’arrosseguen per fora, les visualitza de forma més que notable  l’excel·lent espectacle amb el qual Joan Vázquez es transforma en alter ego dels dos poetes . Des de fa ja un temps prou llarg com per assegurar que el procés no és reversible, Vázquez no fa més que créixer i créixer cada vegada més . I en aquest sentit, “Ciutat de gespa” és – per ara- la culminació d’un camí que va començar a fer-se evident al cabaret de “Flor de nit”, va continuar amb la seva excel·lent aproximació a l’univers creatiu de Sondheim , i va assolir un altre punt culminant quan, visitant de nou el territori de “Flor de nit”, va reivindicar la memòria de “Paquito Forever” mitjançant un espectacle en el qual la seva interpretació suplia les carències que presentava de vegades la dramatúrgia.

El cas és que - estupendament acompanyant un cop més per les partitures de Gerard Alonso i dirigit també un cop més amb acurada precisió per un Víctor Àlvaro en plena forma – Vázquez ens ofereix aquest cop el millor treball de la seva carrer saltant una i altra vegada entre Whitman i Lorca, només separats per un significatiu tul que acaba esborrant-se del tot quan la veu dels dos poetes s’acaba també en cert sentit unificant des de les seves mateixes diferències, connectades alhora per una veu infantil que inicialment pot semblar enigmàtica, però que finalment resulta ben identificable.

Vázquez posa tota la carn i tota la veu a la graella, per tal de fer-nos arribar en plenitud  la força emotiva i  la càrrega poètica buida alhora de “postureig” poètic que ens té preparada la proposta. I el resultat, és un espectacle musical de rara intensitat : una intensitat sovint commovedora que de ben segur hagués complagut tant a Whitman,  com a aquest Lorca que menysprea l’orgull humiliant dels gran edificis corporatius que l’envolten, mentre alhora descobreix alegrament el plaer de ficar-se en el negre anonimat d’un cau de Harlem, sabent que aquí no es pot topar amb la mirada de censura que tants cops l’ha condemnat quan era a casa seva.  


Trivial