Ciutat de gespa

Musical

informació obra


Interpretació musical:
Gerard Alonso, (la resta de músics, en curs)
Text:
Joan Vázquez
Intèrprets:
Joan Vázquez
Producció:
uVe Teatre
Coreografia:
Beàlia Guerra
Direcció:
Víctor Álvaro
Autoria:
Ariadna Matas, Elsa Lluch
Sinopsi:

Els poemes de Walt Whitman afecten profundament a un Lorca acabat d’arribar a Nova York, mentre descobreix la cara més fosca de la ciutat. Dos homes. Dos segles. Una ànima.

1929. Federico García Lorca porta uns mesos vivint a Nova York, allunyat per primer cop del seu país, la seva família i deixant enrere un fracàs sentimental. La seva mirada s’està tornant radical, fosca, horroritzada per la crisi econòmica, la discriminació i la soledat de la gran ciutat. Una nit -intentant preparar una conferència que ha de donar a la Universitat de Columbia-, Lorca rep una visita inesperada.

De l’equip de Paquito Forever (nominat al Premi de la Crítica a millor musical i amb Joan Vázquez, guanyador del Premio de Teatro Musical a Millor Actor Destacat) arriba Ciutat de Gespa, un nou musical basat en la poesia de Whitman i Lorca.

Finalista a actor de musical a Premis de la Crítica 2018

Crítica: Ciutat de gespa

16/12/2018

La música és la baula que uneix Withman amb Lorca

per Jordi Bordes

La dramatúrgia de Joan Vázquez (actor i apassionat del poeta americà Walt Whitman) i Víctor Álvaro (director i àvid lector de Lorca) aconsegueix trobar ressons dels dos poetes. Ho fa amb un espai conceptual, ambigu, amb un tul que, inicialment funciona  de separació (com si fos la llum i la seva ombra o les ones expansives quan es pica a l'aigua) i amb una música que, com una torrentera inquieta i juganera, dringa pels racons, fent un coixí, tou o esquerp, que sempre sap posar la temperatura adequada de l'instant.

És molt arriscat fer un espectacle a partir dels versos de dos poetes. Més quan les biografies dels dos són nebodes (tenen una vida paral·lela, una certa semblança en la manera de viure i escriure el poema però hi ha unes dècades de separació entre la poesia metafòrica i naturista de Whitman i la foscor de Lorca en un Nova York on no trobava la inspiració) perquè pot ser molt artificiosa la seva  fusió. Sense explicar gaire res (només algunes veus en off de, per exemple, una entrevista en què Lorca finta les preguntes provocadores sobre Dalí i Buñuel que, segons ell, l'acabaven de ridiculitzar al curt El perro andaluz) el públic entén quan es cant a Lorca (en el castellà original) i quan és el vers lluminós i esperançador de Whitman (traduït al català). El viatge de Lorca a Nova York va del sentirse- atrafegat per caimans, dracs i cocodrils enmig de Manhattan, la borsa,els jueus i els gratacels a començar a respirar arran de  la troballa d'una parella amb un cubà  en un pub amb música jazz. Whitman, en canvi, arrenca des de l'emoció de sentir-se part de la Vida a una part més fosca, com si fos menys comprès. I respon al clam desesperat "No quiero que me entierren" de l'obra de teatre d'Así que pasen cinco años de Lorca.

El treball de Joan Vázquez (que va meravellar amb l'íntim biòpic de Paquito forever) es mereix molta vida. Perquè commou, convida a palpar la intimitat de la soledat i la comparteix, mirant, de fit a fit, als espectadors en un epsai  tant personal com és el Maldà. La il·luminació depara sorpreses i la gespa (si no surt de sota les llambordes) sí que acaba aflorant en aquest racó poètic i de fina incisió de bisturí.  Lorca, molt més loquaç, és un altre exiliat cosí del que aquestes dies Lluís Homar interpreta al Teatre Lliure, La néta del sr Linh,: hi coincideixen per la seva tendresa i lluminositat en un quadre fosc.

Whitman i Lorca són una baula del que és la sensibilitat dels humans. L'un és fill artístic de l'altre, i viceversa. Perquè (com arrenca l'espectacle) tot forma part de la Vida. I la Natura té sentit si es mira el passat i es projecta cap al futur.

Trivial