Claqué o no

informació obra



Direcció:
Roc Esquius
Intèrprets:
Núria Deulofeu, Isidre Montserrat
Escenografia:
Eli Siles
Vestuari:
Eli Siles, Albert Pascual
Il·luminació:
Albert Pascual
So:
Toni Pagès , Bernat Mestre
Composició musical:
Toni Pagès (La Fusteria Estudi), Diego Palmerola
Autoria:
Pamela Montenegro
Sinopsi:

Una dona amb una carrera brillant, una professió que li cau com anell al dit i que ocupa un lloc de feina molt important per a tothom, vol deixar-ho tot per dedicar-se professionalment a ballar claqué. Per acabar-ho d'adobar, en tant sols quinze segons, es fa evident per a tothom que la vegi que mai, mai, farà ni un sol pas de claqué que mereixi ser vist. Però ella vol ballar claqué.

Un funcionari del govern, dedicat a que tothom ocupi el lloc de treball pel qual està més preparat i en el que, per tant, es sent més realitzat, ha arribat per frustrar els seus plans. Ella no pot ballar claqué.

"Claqué o no" és una comèdia sobre les professions, vocacions, intuïcions i canvis de rumb laborals que moltes vegades, no entén ningú.

Crítica: Claqué o no

31/08/2017

Estirar massa l'anècdota

per Jordi Bordes

La companyia Dara s'atreveix a qüestionar una societat d'un futur proper on tothom hauria de treballar en el que se li dóna millor. Com a Mars Joan o a iMe, imagina una situació més o menys rocambolesca, amb esquitxos d'elements de comèdia, que permet preguntar-se sobre la manera d'actuar d'avui. És un esquema que van repetint i que els dóna prou bons resultats d'acceptació de públic i els permet fer algun tipus de reflexions. A Claqué o no, han volgut fer un pas més enllà, presentant un argument surrealista (pot una filla d'artistes triomfar com a bioquímica i, a partir d'un moment, deixar-ho tot per accedir a la seva passió pel claqué?) que respon al mateix esquema de les obres anteriors però que es perd en voler donar massa informació. Possiblement, perquè ja no se sap estirar més la situació original s'opta per construir una mena de flaixbacks i apareix un personatge sorpresa que permet enrevessar més la trama. Però que ho acaba donant tot tancat. I la gràcia d'una peça en què imagina situacions extremes és que l'espectador pugui fer les seves conjectures: pugui imaginar-se la infància dels dos protagonistes, les raons per les quals decideixen emprendre la seva carrera professional... Això que succeeix durant bona part de l'obra es mata al final amb una conclusió rotunda.

Roc Esquius ha fet un esforç per fer una caricatura al poder del llenguatge, a la manipulació a través de la llengua, una psicologia que permet trobar moments divertits i d'una confusió que donen joc, però que si se n'abusa pot acabar cansant i encallant el ritme de la trama. El duel interpretatiu entre els dos actors és constructiu. Veure'ls d'a prop com viuen l'escena és molt agraït per als espectadors. Però segurament, es percep que falta trobar més plecs en els caràcters dels personatges que es deixin intuir les raons per trencar amb el que la societat promou i premia per esdevenir lliure. La companyia Dara, que es va atrevir a fer un quadre dels Pastorets amb una frescor i desinhibició que el feia entranyable (Els Pastorets de la Martina), ara s'ha quedat en un estadi massa fred,racional, hermètic i dificulta traspassar l'empatia que tant els caracteritza. Claqué o no figurarà en la seva carrera com un punt d'inflexió: la voluntat de fer un salt a cotes més ambicioses (és molt lloable l'intent) però que han obviat una frescor que els salva dels buits dramatúrgics que, en aquesta peça, apareixen com pous sense fons. El mèrit dels actors és que aconsegueixen sortir-ne indemnes, amb uns personatges arquetípics i un punt maniqueus, sense la capa de grisos en la que tothom s'hi pot sentir més reflectit.