Cloaca

informació obra



Adaptació:
Roger Pera
Direcció:
Oscar Molina, Anne Simon
Ajudant de direcció:
Jesús Milà
Composició musical:
Malacara
Companyia:
La productora desgrava
Producció:
Versus Teatre
Intèrprets:
Xavi Casan, Miquel Sitjar, Ramón Godino, Pep Papell, Konstantina Titkova
Autor:
Elies Barberà i Ian De Toffoli
Sinopsi:

Pieter és un funcionari públic que col·lecciona pintures descartades pels museus. El conflicte es desencadena quan rep una trucada que li informa que aquestes pintures han adquirit un inesperat valor i ha de retornar-les. Per tal d’ajudar-lo (o no) apareixen els seus amics: Jan, un polític ambiciós a l’espera d’un càrrec superior i amb un matrimoni que va a la deriva; Tom, un advocat desequilibrat per la seva suposada superada drogoaddicció i Marteen, un arrogant director teatral d’avantguarda i el punt discordant del grup. Per acabar-ho d’arrodonir, la visita d’una noia els obligarà a replantejar-se les directrius de les seves vides.

Crítica: Cloaca

19/02/2015

Excés de testosterona

per Teresa Ferré

Des que es va estrenar el 2002, aquest text de l’holandesa Maria Goos ha tingut ressò internacional. A Barcelona ja s’havia representat la versió en castellà dirigida per Josep Maria Mestres i titulada Baraka. Un muntatge, doncs, de teatre prou comercial que ara torna en català al Versus.

L’adaptació que hem vist de Roger Pera desconeixem fins a quin punt es manté fidel al text, una matèria prima on ressona Art de Yasmina Reza, però aquí amb menys enginy. El pes de la trama se centra en el retrobament de quatre amics de joventut que ja en tenen tots més de 40. Per circumstàncies diverses, van arribant a l’apartament d’un d’ells. 

La direcció d’Òscar Molina opta per la testosterona a flor de pell durant tota l’obra. Això vindria a traduir-se en un to elevat en cada intervenció, que acaba per atordir l’espectador. Els diàlegs s’allarguen a força de pauses; algunes escenes més o menys coreogràfiques per ressaltar elements plàstics resulten innecessàries; i alguna intervenció musical prescindible.

Tot sumat, i amb una esporgada al text, es podria retallar tranquil·lament més de mitja hora d’espectacle i el públic ho agrairia molt, perquè els personatges no evolucionen gaire i el desenllaç de la història es fa esperar massa. 

Només la interpretació de Miquel Sitjar ens va enganxar i mantenir al seient durant tota l’obra. El seu Tom, farcit de matisos, eleva a aquest advocat descarrilat a gran personatge lúcid, en perfecte equilibri entre la comèdia i el drama.

Trivial