Un monòleg és un format molt exigent per a una jove actriu. Més, quan pretén representar un grapat de personatges, la majoria de forma realista (i alguns altres, en to fantasmagòric). La peça narra com creix una nena, que s’ha sentit tota la vida poc estimada, i que decideix sortir del poble de la seva Mallorca natal i viatjar a Barcelona. El repte és majúscul quan no es recorre a l’habitual atretzzo per a identificar cada personatge (i en representa una dotzena). Se’ls reconeix, sobretot, per la postura corporal que adopta l’actriu i dramaturga, Marina Collado. La senzillesa de la trama, explicat amb honestedat genera una empatia que tothom celebra. I que ho narri una actriu amb l’accent mallorquí, que, com Coloma, comença a fer el primer vol a l’escena, també reforça aquesta sensació de petit privilegi. Cert és que el to de conte explicat repeteix una cadència tonal, que podria investigar més (amb canvis de tons o amb altrs ritmes en formular les frases, per exemple).
El record més llunyà de na Coloma és que, de petita, menjava pipes contínuament. I que li era permès, potser, perquè així preguntava menys. En realitat, les seves preguntes tant ingènues com encertades, tenen un to de Mafalda. I és que Coloma vol pensar què serà de gran i no li val ser dona de la casa, només. La infància que viu la protagonista és la de l’esclat del turisme. Toni Gomila ja n’ha fet referència a aquest passatge a Rostoll cremat i, en certa manera, a Acorar. Tamvbé en fa referència Tomeu Amer, en clau de clown i acròbata, a Peix. Però la mirada a Coloma és d’una feliç ingenuïtat que no entén les pors de la mare per la mort de Franco. Ella fa la primera comunió sense massa esma i sempre prefereix viure aïllada dels companys de classe. A la masia, escolta totes les converses de les germanes grans i dels pares, i abraça el seu gos. I, des d’aquesta finestra, ens explica què entén i com viu les nits de ball, la primera menstruació, la residència on anirà a viure el pare i, l’esclat de vida, en trobar-se sola a Barcelona. I descobrir la vida, per fi, sense filtres.
L’espai escènic és esquemàtic i el joc de llums permet traslladar alguna escena a una esfera de rondalla, de veïnes que remuguen les desgràcies de la família i de l’aparició d’una mena de fada blanca que la guia cap al camí per sentir-se lliure. Les perxes penjades amb roba són l’univers limitat de la dona de finals del segle XX. Màgicament, quan es retira la roba, les ombres que projecten al fons evoquen als núvols que Coloma, algun dia, decidirà abraçar des d’un avió.
