L’escenari pot ser un quiròfan, un consultori mèdic, una saleta amb un divan. O tot un hospital. L’escenari cura i moltes persones fa anys que hi pujen per fer visible allò que fa que la seva vida no sigui tan confortable com la nostra. Gent que pateix trastorns mentals (Boja, El peix daurat, Keep on walking Federico), gent que viu operacions traumàtiques o alliberadores (Adeu, Jane!, Hermafrodites a cavall o la rebel·lió del desig), gent amb disfuncions que es veuen a primera vista (Mare de sucre, Boira a les orelles). Algunes de les propostes que us acabo d’esmentar s’han estrenat al Maldà. La sensibilitat dels programadors d’aquesta petita sala sempre està oberta a donar una oportunitat aquestes produccions modestes, però amb històries darrere molt grans. I ara estrenen nova temporada amb Com cantar “Sobreviviré” sense que m’exploti un pulmó” de la Dana Carbonell i la Raquel Camón.
Un misteri es planteja al principi de l’obra: les tres actrius que surten a la sala (Raquel Camón, Dana Carbonell i Anna Griera Parra) diuen que són la Moumna i que potser no acabaran la funció. Abans de res, però ens fan una introducció a la precarietat de les tres actrius: una sobreviu fent de monitora de teatre a una escola de primària, l’altre ofereix mostres de perfums i la tercera és monitora d’un càmping. Però aquest no és un espectacle sobre els problemes de les generacions més joves. La Moumna està cansada, pateix una febrada just després de Cap d’Any i ha de ser hospitalitzada. Després d’un periple de proves, una biòpsia fatal i un reguitzell de possibles diagnòstics de noms impossibles, li comuniquen que pateix una malaltia minoritària: Sarcoïdosi pulmonar. La seva vida acaba de donar un tomb i està disposada a explicar-nos per què. Les Moumnes es faran moltes preguntes, reflexionaran sobre la dolorosa vida que els espera, sobre si els desitjos i somnis més íntims es compliran. I sortint de la història de manera abrupta, decideixen engegar un Bingo de malalties minoritàries amb el públic per fer una mica de pedagogia. Un moment de distensió que es fa una mica feixuc. Trenca el ritme i acaba agafant un to còmic que treu transcendència al fet denunciat. Les tres noies, però, no obviaran la representació d’aquells moments més durs, especialment com expliquen el dolorós drenatge d’aire on interpretació, so (un embolcall sonor creat per la Neus Soler) i imatge (a càrrec de la Beatriz Pérez) ens posen un mal al cos terrible. No escatimen també la crítica a la falta d’empatia d’alguns metges i infermeres que li diuen que no es queixi tant. En contraposició, sempre està el suport incondicional de la seva amiga Ruth. Malalta, però no impedida, el sistema capitalista no la pot rebutjar: continua sent una bona inversió de futur.
La història arriba al punt que esperàvem: el desenllaç sobre quina de les tres actrius és la que està afectada per la malaltia pulmonar. Tanmateix, és fàcil endevinar-ho, però no perquè se la vegi panteixant. Ans al contrari, l’actriu (que com ja haureu endevinat no es diu Moumna) destaca positivament perquè se li veu una llum, una veritat i una vitalitat única. No per demèrit de les seves companyes que estan força bé. Així, quan la Moumna es descobreix és quan l’obra agafa una altra volada, més emocional, més verdadera. Aquí la noia explica com se sent en aquell moment, si té dolor, si ha tingut un bon dia... En el fons és com si respongués aquelles preguntes que tots li voldríem fer, actualitzant el marcador i explicant que ara gràcies a un equip de l’Hospital Clínic està molt ben cuidada i controlada.
Però hi ha un element interpretatiu que fa diferent aquesta obra: és una obra permanentment explicada en llengua de signes. L’Anna Griera és intèrpret de llengua de signes i estigui interpretant o acompanyant sempre està movent les mans, creant les paraules que s’estan dient. No és sols ella, sinó que les altres dues actrius també integren la llengua. La proposta d’integrar la interpretació de signes a la mateixa actuació i no com un fet aïllat està molt ben resolta i crea un bonic precedent. Com aquesta intèrpret de signes, cortesia d’En-canta-dos, que durant els actes de la diada ballava animada mentre feia la seva feina. Volem més obres i espectacles així!
La direcció de la Júlia Cortina, encara que hi ha parts de la dramatúrgia fàcilment retallables, sap aprofitar l’espai i tots els recursos escenogràfics perquè la història fluctuï en els seus diferents tons de manera orgànica. El to de la peça és principalment vitalista, però no es vanta de ser una història d’autosuperació a l’ús. La història de la Moumna no deixa de ser un exercici performatiu d’alliberament per l’actriu. Cada funció és una nova oportunitat per demostrar que gairebé deu anys després del diagnòstic encara pot fer la seva feina d’actriu i no defallir en l’intent. Però tal com diu el nom, en el fons el repte no és fer la funció, sinó acabar-la cantant amb les seves companyes i el públic el “Sobreviviré” de Mónica Naranjo. L’himne de la diva de Figueres esdevé aquí més èpic que mai.
