Oriol Morales i Pujolar i Aleix Plana signen a quatre mans la dramatúrgia i la direcció d'una peça documental sobre el dret a l'habitatge. Es titula Com destruir una casa i es va estrenar el desembre de 2022 a la Sala La Planeta, dins del festival Temporada Alta.
La Sala La Planeta destaca, entre altres coses, per tenir un cicle ja consolidat de teatre verbatim i haver produït, amb Mithistòrima Produccions, peces que aborden temes com el fotoperiodisme de guerra (El color de la llum, de Ferran Joanmiquel), la història del moviment d'objecció de consciència (Mili KK, de Marc Angelet i Jumon Erra), la gestació subrogada (Els diners, el desig, els drets, de Marta Galán Sala), el suïcidi juvenil (No m’oblideu mai, de Llàtzer Garcia), els abusos a menors (Serà el nostre secret, de Daniela Feixas) i, fins i tot, les cicatrius de la pandèmia (El·lipsi, de Joanmiquel).
En aquesta ocasió han estat Oriol Morales i Pujolar, dramaturg i director de peces com Granotes (2017), Bruels (2019) i Articulado ligero (2021), i Aleix Plana, videocreador en aquests i altres projectes, els qui s'han decidit a tractar la qüestió del dret a l'habitatge amb un format documental, tot i que no són els primers que ho fan. El col·lectiu Mos Maiorum va abordar a Gentry (2018) ‒amb tècnica verbatim pura i dura‒ la qüestió de la gentrificació, tan sols un mes després que el projecte Sis personatges - Homenatge a Tomàs Giner ‒una mena de docuficció teatral amb dramatúrgia de Joan Yago i direcció de Juan Carlos Martel Bayod‒ portés a l'Espai Lliure el testimoni presencial de persones que s'havien vist obligades a viure al carrer en algun moment de la seva vida. Més recentment, a Casa (2021), Lucía Miranda i la companyia Cross Border van reflexionar amb gran encert sobre les polítiques de l'habitatge.
Com destruir una casa dedica una primera part al teatre verbatim pròpiament dit; després d'un metateatral i honest examen de consciència autoral que funciona com a transició, passa a un segon bloc que compta amb testimonis en off, fils de Twitter i diverses performances. I encara s'hi podria distingir un tram final que posa els fongs ‒amb tot el seu potencial cromàtic i metafòric‒ en primer pla. L'epíleg, és clar, correspondrà al col·loqui.
L'escenografia, a càrrec de Mercè Lucchetti, consta de tres mòduls-bastida amb seient i un llenç per a les projeccions. Karin Barbeta, Marta Fíguls i Carolina Morro Glueck són les tres actrius que assumiran, en clau verbatim, les paraules de tres persones que han viscut un procés d'expulsió de la llar i un viacrucis residencial. En més 'un cas, el divorci és la causa que porta a l'abandó de la casa familiar i desemboca en un pelegrinatge per albergs i pisos tutelats, o bé condemna l'individu a una fragilització de la seva estructura íntima ‒ afectació en la cura de les persones a càrrec, renúncia forçosa a la vida social, pèrdua d'autoestima, etc.‒. Hi ha relats que denoten un aprenentatge personal ‒la primera testimoni recalca que la vivència l'ha enfortit i ha ampliat el seu camp de visió‒ i d'altres que mostren una profunda ferida ‒és el cas del nen que es va trobar enmig d'un procés de desnonament‒; el que està clar, en qualsevol cas, és que ningú mereix passar per tot això.
Després, amb el rerefons d'un GPS com a guiatge i les imatges filmades entre l'autopista i el lloc de destinació, una de les intèrprets ‒Carolina Morro‒ assumeix el discurs d'Aleix Plana, que, en el context d'un treball de fotoperiodisme, va entrevistar un barraquista al puig de Montcada, a les rodalies de Barcelona. Se succeiran una veu en off que relata una experiència infructuosa de cerca de pis, un xou televisiu caracteritzat per una emfàtica i gesticuladora obstinació per fer “numbros”, un fil de Twitter que parla dels abusos comesos pel propietari d'un pis turístic il·legal, i un estripat i gallinaci karaoke al so de la flauta. A l'últim, els fongs revelaran la infecció d'un sistema dominat per les estratègies depredadores de l'especulació i el “voltorisme” immobiliari.
Cal destacar la naturalitat i hàbil versatilitat de les tres actrius, que de primer fan seves les paraules d'alguns testimonis entrevistats i després, quan el format implosiona ‒com l'estructura d'una casa que s'esfondra‒, assumeixen personatges més estripats. Un sensacionalista anunci d'alarmes antiocupes fa ben palesa l'estratègia (des)informativa d'aquells polítics i mitjans que, en comptes d'atacar el problema dels desnonaments, posa el focus en l'augment de l'ocupació de pisos, amb dades esbiaixades que afavoreixen determinats interessos i que són desmentides per activistes pel dret a l'habitatge. No hi falta tampoc, en aquest espectacle amb tantes capes, una reflexió o excurs textual ‒a càrrec de Marta Fíguls‒ sobre la memòria de les cases i el seu pòsit paranormal.
La dramatúrgia ha previst fins i tot una al·locució “meta” sobre la pròpia hipocresia dels creadors i la legitimitat o no de convertir els testimonis en objectes artístics o periodístics. I això assenyala també el públic, perquè és per mobilitzar-lo ‒“Quin és el secret de la vostra empatia?”‒ que s'han pres la molèstia d'organitzar dramatúrgicament els materials. La pregunta sobre la utilitat social del teatre es respon des de la peça mateixa, i la tesi que conceptua l'habitatge com un dret bàsic ‒i no com un bé de mercat‒ està definida també des del principi ‒el punt de vista contrari, en canvi, és objecte d'un tractament paròdic‒. Fins i tot el col·loqui hi és inclòs.
Tot i que no abasta ‒en part, perquè és materialment impossible‒ moltes de les qüestions associades a la vastíssima problemàtica que vol abordar, l'espectacle té uns fonaments sòlids. El que sembla gairebé del tot destruït, en canvi ‒i la proposta teatral així ho evidencia‒, és la possibilitat de gaudir d'un habitatge digne. El sistema-fong es mostra disposat a arrasar amb tot, fins a fer inviable el compliment de l'article 47 de la Constitució. Davant d'això, el que busquen Morales i Plana és fer-nos més conscients de la gravetat de la situació i oferir referents d'opinió, activisme i xarxes antiabusos.
Article publicat a Núvol el 22 de desembre de 2022
