Com els grecs

informació obra



Intèrprets:
Mercè Aránega, Sílvia Bel, Pep Cruz, Pablo Derqui
Traducció:
Joan Sellent
Escenografia:
Clara Notari
Vestuari:
Marian Garcia Milla
Caracterització:
Àngels Palomar
Il·luminació:
Ignasi Camprodon
So:
Jordi Bonet
Vídeo:
Mar Orfila
Assesor de moviment:
Montse Colomé
Ajudant de direcció:
Carol Ibarz
Autor:
Amilcare Ponchielli
Direcció Musical:
Guillermo García Calvo
Sinopsi:

Un dels pares de l’església cristiana deia que Homer maleducava el poble amb els seus mites perquè el poble els entenia de manera literal i irreverent. Despullats de religió i irreverents com els grecs, són aquí els mites creats per Steven Berkoff el 1980, en plena era Thatcher, presentats per Josep Maria Mestres. Visionari és poc.

Finalista a Premi espectacle Premis de la Crítica 2019

Finalista a direcció Premis de la Crítica 2019

Finalista a actor principal Premis de la Crítica 2019

Finalista a actriu de repartiment Premis de la Crítica 2019

Crítica: Com els grecs

23/04/2019

Berkoff i Mestres s'alien per convertir la tragèdia d'Èdip en una esplèndida farsa contemporània sensacionalment interpretada

per Ramon Oliver

Deixeu-me dir-ho només començar, encara que això em proporcioni alguna enemistat entre els guardians i les guardianes de la correcció política amb ganes d’enviar a la foguera fins i tot a la caputxeta vermella  i al  seu llop libidinós : en els  temps que corren, dóna gust escoltar les barbaritats políticament molt incorrectes que deixa anar  l’Eddie, l’Èdip atacat de fàstic post punk d’aquesta història, tant quan parla en vers ( així està escrit l’original) , com quan s’expressa en prosa ( l’esplèndida prosa de Joan Sellent amb la qual se’ns presenta al Lliure). No: el nostre Èdip nascut en plena era Thatcher – quan l’obra va arribar als escenaris de Londres l’any 1980, la Dama de Ferro tot just acabava d’iniciar la seva revolució / involució conservadora- no es mossega mai  la llengua . No ho fa quan es tracta de descriure el feixisme de classe obrera tan ben representat pel seu mateix pare, cap de família d’una família que queda també ben retratada en el seu conjunt.  Ni quan es tracta de descriure - amb aquest irresistible humor punyent ple de bilis que li surt cada cop que obra la boca - el llardós pub familiar amb olor a vòmit en el qual ha crescut ,i convertir-lo gairebé en imatge metafòrica de tot un país a la deriva. Ni tampoc quan es tracta d’exhibir el seu propi masclisme enrabiat , la seva pròpia puntual fam de violència, els seus propis trets més descaradament impresentables.  No; l’Eddie no és pas  cap  heroi polit que darrera el seu nihilisme post punk amagui una ànima de revolucionari ( de fet quan l’Eddie troba a la dona de la seva vida, es converteix en empresari dedicat al “fast food” de qualitat en permanent expansió capitalista) , ni té cap intenció de ser-ho. Encara que ben mirat, l’Eddie n’acabi tenint alguna cosa d’anti heroi romàntic, capaç d’assumir que quan es troba l’amor verdader, tampoc cal filar massa prim en nom de la moral establerta , i tampoc no cal prendre’s les coses tan a la tremenda com ho va fer el seu homònim de l’antiga Grècia.

El que sí és l’Eddie és el narrador i protagonista d’aquesta estupenda obra tan vidriòlica ara com quan  que va ser escrita  que el seu autor Steven Berkoff  ha definit com a “el meu poema d’amor a l’esperit d’Èdip a traves dels segles”. Berkoff, si hagués nascut i hagués començat a escriure una mica abans , hagués format sens dubte part de la generació dels “Angry Young Men”, aquell grup de joves escriptors irats que , cap a les acaballes dels anys 50 del segle XX van capgirar l’escena literària , teatral i cinematogràfica  ( el Free Cinema) britànica, denunciant la hipocresia de les classes altes i la decadència definitiva del vell imperi. I van atorgar-li el protagonisme a una colla de personatges nascuts al marge de qualsevol privilegi , permanentment enfadats  i amb unes perspectives de futur no precisament massa encoratjadores: l’exemple més emblemàtic del que us dic el trobem en el Jimmy Porter de la cèlebre obra de John Osborne “Mirant enrera amb  ira”; i ben mirat ,l’Eddie en té també quelcom d’aquest altre Jimmy.

Però com Berkoff va començar a escriure les seves obres més radicalment personals cap a meitat dels anys 70, es va convertir més aviat en un precursor d’aquell altre teatre “in-yer-face” que va sacsejar l’escena britànica dues dècades després amb autors com ara Sarah Kane , Anthony Neilson  o Mark Ravenhill. Així, a la cara, sense embuts, aquesta altra generació va començar a parlar-li al públic fent servir un llenguatge sovint provocadorament obscè , tan  buit d’eufemismes encobridors com ho està el llenguatge de l’Eddie. Parlant d’obscenitats: el que sí resulta del tot perillosament obscè és que aquella desoladora herència ideològica, econòmica , social i política que va deixar al seu pas  la Dama de Ferro i que Berkoff va convertir en rerafons de la seva recreació del mite d’Èdip,  estigui ara tant o més viva que mai. I el que sí resulta del tot obscè, és que el món grotescament decrèpit farcit de neofeixisme quotidià sobre el qual Berkoff ironitza s’assembli tant al món que ens envolta ara mateix, sense necessitat d’anar a emborratxar-se a cap pub llardós de l’East Side londinenc a punt de caure a l’abisme del Brexit per donar-se compta de l’evidència . El text de Berkoff -aquest text alhora salvatgement divertit que de ben segur faria riure plegats a Sòfocles i al mateix Doctor Freud que tant de suc amb forma de complex li va saber treure a la tragèdia edìpica- en continua tenint quelcom de profètic; tampoc no cal recórrer a cap oracle grec per veure-ho . I l’estupenda direcció de Josep Maria Mestres – que ens ofereix aquí un dels seus millors treballs- sap potenciar cadascuna de les possibilitats que li ofereix el text, tant quan es tracta de situar-se en el territori del deliri tragicòmic, com quan es tracta de reflectir els paral·lelismes entre aquell 1980 i aquest 2019, com quan es tracta de fer el gamberro amb la complicitat dels Sex Pistols de “God Save the Queen” , brillantment reencarnats en Pablo Derqui . Parlant de Derqui: des de la seva primera mirada reptadora fins la seva última declaració d’amor ( sense fer ara “spoilers”, ja em direu si és o no és precisament això, el final de l’obra ) , Derqui ofereix un prodigiós recital interpretatiu d’aquells capaços de ficar-se a la butxaca fins i tot  l’espectador més desprevingut. Però que ningú cregui que  la seva rotundament talentosa  forma d’apropiar-se de la personalitat de l’Eddie, ho devora tot al seu pas: Derqui comparteix escenari amb tres altres bèsties escèniques en permanent estat de gràcia. Només cal veure la forma com Mercè Aranega passa de ser una mestressa de casa addicte a qualsevol cosa que surti d’un aparell televisiu , a convertir-se en l’esfinx més empoderadament feminista de tots els temps. O la manera com Sílvia Bel exerceix el seu ofici de cambrera, abans de posar-se a plorar la mort del marit oferint una lloa de les seves “virtuts” divertidament desarmant. O l’estil amb el qual Pep Cruz  es corda la bragueta després d’una jornada de dur treball al pub, mentre ens deixa anar alguna que altre mostra de ben popular racisme. Amb aquest quartet excepcional dirigit a tot ritme per un pletòric Mestres i dient les coses que els hi fa dir l’inspirat Berkoff, seria una tragèdia pitjor que la del pobre Èdip deixar-se perdre tan notable espectacle!