Deixeu-me dir-ho
només començar, encara que això em proporcioni alguna enemistat entre els
guardians i les guardianes de la correcció política amb ganes d’enviar a la
foguera fins i tot a la caputxeta vermella i al seu llop libidinós : en els temps que corren, dóna gust escoltar les
barbaritats políticament molt incorrectes que deixa anar l’Eddie, l’Èdip atacat de fàstic post punk d’aquesta
història, tant quan parla en vers ( així està escrit l’original) , com quan
s’expressa en prosa ( l’esplèndida prosa de Joan Sellent amb la qual se’ns
presenta al Lliure). No: el nostre Èdip nascut en plena era Thatcher – quan
l’obra va arribar als escenaris de Londres l’any 1980, la Dama de Ferro tot
just acabava d’iniciar la seva revolució / involució conservadora- no es
mossega mai la llengua . No ho fa quan
es tracta de descriure el feixisme de classe obrera tan ben representat pel seu
mateix pare, cap de família d’una família que queda també ben retratada en el
seu conjunt. Ni quan es tracta de
descriure - amb aquest irresistible humor punyent ple de bilis que li surt cada
cop que obra la boca - el llardós pub familiar amb olor a vòmit en el qual ha
crescut ,i convertir-lo gairebé en imatge metafòrica de tot un país a la
deriva. Ni tampoc quan es tracta d’exhibir el seu propi masclisme enrabiat , la
seva pròpia puntual fam de violència, els seus propis trets més descaradament
impresentables. No; l’Eddie no és
pas cap heroi polit que darrera el seu nihilisme post
punk amagui una ànima de revolucionari ( de fet quan l’Eddie troba a la dona de
la seva vida, es converteix en empresari dedicat al “fast food” de qualitat en
permanent expansió capitalista) , ni té cap intenció de ser-ho. Encara que ben
mirat, l’Eddie n’acabi tenint alguna cosa d’anti heroi romàntic, capaç
d’assumir que quan es troba l’amor verdader, tampoc cal filar massa prim en nom
de la moral establerta , i tampoc no cal prendre’s les coses tan a la tremenda
com ho va fer el seu homònim de l’antiga Grècia.
El que sí és
l’Eddie és el narrador i protagonista d’aquesta estupenda obra tan vidriòlica
ara com quan que va ser escrita que el seu autor Steven Berkoff ha definit com a “el meu poema d’amor a
l’esperit d’Èdip a traves dels segles”. Berkoff, si hagués nascut i hagués
començat a escriure una mica abans , hagués format sens dubte part de la
generació dels “Angry Young Men”, aquell grup de joves escriptors irats que ,
cap a les acaballes dels anys 50 del segle XX van capgirar l’escena literària ,
teatral i cinematogràfica ( el Free
Cinema) britànica, denunciant la hipocresia de les classes altes i la
decadència definitiva del vell imperi. I van atorgar-li el protagonisme a una colla
de personatges nascuts al marge de qualsevol privilegi , permanentment enfadats
i amb unes perspectives de futur no
precisament massa encoratjadores: l’exemple més emblemàtic del que us dic el
trobem en el Jimmy Porter de la cèlebre obra de John Osborne “Mirant enrera amb
ira”; i ben mirat ,l’Eddie en té també
quelcom d’aquest altre Jimmy.
Però com Berkoff
va començar a escriure les seves obres més radicalment personals cap a meitat
dels anys 70, es va convertir més aviat en un precursor d’aquell altre teatre
“in-yer-face” que va sacsejar l’escena britànica dues dècades després amb
autors com ara Sarah Kane , Anthony Neilson
o Mark Ravenhill. Així, a la cara, sense embuts, aquesta altra generació
va començar a parlar-li al públic fent servir un llenguatge sovint
provocadorament obscè , tan buit
d’eufemismes encobridors com ho està el llenguatge de l’Eddie. Parlant d’obscenitats:
el que sí resulta del tot perillosament obscè és que aquella desoladora
herència ideològica, econòmica , social i política que va deixar al seu
pas la Dama de Ferro i que Berkoff va
convertir en rerafons de la seva recreació del mite d’Èdip, estigui ara tant o més viva que mai. I el que
sí resulta del tot obscè, és que el món grotescament decrèpit farcit de
neofeixisme quotidià sobre el qual Berkoff ironitza s’assembli tant al món que
ens envolta ara mateix, sense necessitat d’anar a emborratxar-se a cap pub
llardós de l’East Side londinenc a punt de caure a l’abisme del Brexit per
donar-se compta de l’evidència . El text de Berkoff -aquest text alhora salvatgement
divertit que de ben segur faria riure plegats a Sòfocles i al mateix Doctor Freud
que tant de suc amb forma de complex li va saber treure a la tragèdia edìpica-
en continua tenint quelcom de profètic; tampoc no cal recórrer a cap oracle
grec per veure-ho . I l’estupenda direcció de Josep Maria Mestres – que ens
ofereix aquí un dels seus millors treballs- sap potenciar cadascuna de les
possibilitats que li ofereix el text, tant quan es tracta de situar-se en el
territori del deliri tragicòmic, com quan es tracta de reflectir els
paral·lelismes entre aquell 1980 i aquest 2019, com quan es tracta de fer el
gamberro amb la complicitat dels Sex Pistols de “God Save the Queen” ,
brillantment reencarnats en Pablo Derqui . Parlant de Derqui: des de la seva
primera mirada reptadora fins la seva última declaració d’amor ( sense fer ara
“spoilers”, ja em direu si és o no és precisament això, el final de l’obra ) ,
Derqui ofereix un prodigiós recital interpretatiu d’aquells capaços de ficar-se
a la butxaca fins i tot l’espectador més
desprevingut. Però que ningú cregui que la seva rotundament talentosa forma d’apropiar-se de la personalitat de
l’Eddie, ho devora tot al seu pas: Derqui comparteix escenari amb tres altres
bèsties escèniques en permanent estat de gràcia. Només cal veure la forma com
Mercè Aranega passa de ser una mestressa de casa addicte a qualsevol cosa que
surti d’un aparell televisiu , a convertir-se en l’esfinx més empoderadament
feminista de tots els temps. O la manera com Sílvia Bel exerceix el seu ofici
de cambrera, abans de posar-se a plorar la mort del marit oferint una lloa de
les seves “virtuts” divertidament desarmant. O l’estil amb el qual Pep
Cruz es corda la bragueta després d’una
jornada de dur treball al pub, mentre ens deixa anar alguna que altre mostra de
ben popular racisme. Amb aquest quartet excepcional dirigit a tot ritme per un
pletòric Mestres i dient les coses que els hi fa dir l’inspirat Berkoff, seria
una tragèdia pitjor que la del pobre Èdip deixar-se perdre tan notable
espectacle!
